El nostre Sant Jordi particular

No tothom sap que el nom "Jordi" és d'origen grec i que significa "aquell que treballa la terra".

No tothom sap que el nom “Jordi” és d’origen grec i que significa “aquell que treballa la terra”.

Per a una barcelonina com jo, la diada de Sant Jordi és un dels dies més bonics de l’any. Encara que sigui un dia lectiu i que tothom treballi, la ciutat s’omple de festa: a cada carrer apareixen paradetes de  llibres i roses i tothom porta dibuixat a la cara un somriure especial. Qui no ha desitjat rebre una rosa i un llibre de l’estimat o estimada en aquest dia? Qui no ha dut a la feina roses per a totes les companyes (i a poc a poc, a mesura que anem regalant flors i llibres independentment del sexe, també per als companys)? Qui no s’ha il·lusionat pensant que la lectura encara és ben viva, al marge de les estadístiques que remarquen el descens dels amants de les lletres?

Fora del Principat la festa es viu d’una altra manera, potser amb més tranquil·litat. A Palma també es pot respirar el mateix ambient tot i que no hi ha un èxtasi tan gran i encara no he tingut la sort de viure cap 23 d’abril al País Valencià (avui m’estreno…).

Ara bé, i si canviem de perspectiva? I si deixem de veure el Sant Jordi cavaller que deslliura princeses i mata dracs i mirem a Sant Jordi des d’una altra òptica? Què en sabem d’aquest màrtir cristià? Com es veu des del sud?  Per començar, es tracta de l’antic patró del Regne de València (de la mateixa manera que ho és a Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia,  Grècia, Polònia, Portugal o Rússia).

Els llibres s'han unit a  al celebració de Sant Jordi i llibres i roses són els protagonistes indiscutibles de la festa (però no a tot arreu). A altres indrets,  la festa gira entorn dels "Moros i Cristians", com és el cas d'Alcoi i Banyeres de Mariola.

Els llibres s’han unit a al celebració de Sant Jordi i llibres i roses són els protagonistes indiscutibles de la festa (però no a tot arreu). A altres indrets la festa gira entorn dels “Moros i Cristians”, com és el cas d’Alcoi i Banyeres de Mariola.

A la conquesta de València, Jaume I va invocar la protecció d’aquest sant. A més a més, és una figura cabdal als Moros i Cristians d’Alcoi o de Banyeres de Mariola (a Alcoi, fins i tot celebren el Sant Jordiet i a Banyeres de Mariola, es reviu la llegenda de Sant Jordi). Per cert, al País Valencià la diada no té una connotació de festa per als enamorats com és el cas del Principat ja que celebren la genuïna festa de l’amor el 9 d’octubre (amb les mocadorades). Si voleu conèixer més dades de Sant Jordi, us interessarà  aquest article de Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, publicat al diari “Levante”.

I si mirem més enllà? Com se celebra el 23 d’abril arreu del món? Hi ha una web on explica els diferents costums i les tradicions a indrets tan dispars com Chicago, Berlín o Venècia. Us recomano que hi feu una ullada!

Aprofito la diada per a felicitar-vos a tots i acomiadar-me de tots vosaltres (al manco, ara per ara). Durant un any he intentat compartir amb tots vosaltres les vivències i les curiositats sorgides de l’ús de la nostra llengua arreu del territori de parla catalana.

M'agradaria recordar les paraules de Josep Maria de Segarra i el seu "Sant Jordi gloriós":  "La rosa li ha contat gràcies i penes i ell se l’estima fins qui sap a on, i amb ella té més sang a dins les venes per plantar cara a tots els dracs del món".

M’agradaria recordar les paraules de Josep Maria de Sagarra i el seu “Sant Jordi gloriós”:
“La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món”.

Gràcies a “Atotallengua” he sigut conscient de la gran riquesa que conté la llengua que compartim i, a través d’ella, he pogut descobrir diferents maneres de veure (i comprendre) el món.  Diuen que conèixer és estimar i precisament aprenent de tots vosaltres, de les nostres similituds i també de les diferències, m’he sentit més i més orgullosa de parlar la llengua que parlo, la que m’han ensenyat els meus pares i la que transmetré als meus fills.

Si tot va bé, ben aviat correrà pel món un petit Jordi, un petit guerrer, a qui intentarem donar les eines perquè sigui feliç i alhora aprengui a defensar-se de tots els dracs que es vagi trobant a la vida.  Ara sí, vingueu d’on vingueu, de terra endins o de mar enllà, feliç diada de Sant Jordi!

Anuncis

Avui fem la mona!

Una mona de Pasqua tradicional amb un ou dur. Per cert, sabeu quants ous s'hi han de posar?

Una mona de Pasqua tradicional amb un ou dur. Per cert, sabeu quants ous s’hi han de posar?

El dilluns de Pasqua és tradició que, al Principat, al País Valencià i a la Franja de Ponent, els padrins regalin als seus fillols la mona. Es tracta d’un pastís on els ous en són els protagonistes (ja siguin durs o bé de xocolata). Però on té l’origen el mot “mona“? Hi ha qui pensa (com ara el lingüista Joan Coromines) que  prové del mot llatí munda, paraula que designava uns pastissos que els romans obsequiaven a la deessa Ceres a la primavera. Hi ha una altra hipòtesi: que l’actual mona provingui de la paraula àrab munna (fent referència als pastissos que els moriscos lliuraven als senyors). En aquesta darrera línia trobem el conte d’Enric Lluch anomenat “La vella Moncarra“, situat a Alberic (localitat de la Ribera Alta amb gran tradició de mones). En el mateix llibre s’explica que  aquest mateix dolç té altres denominacions com ara panou, pa cremat, coca d’aire o tonya.

La mona més tradicional és la que està coronada amb ous durs

Per què moltes mones acaben decorades amb pollets i plomes de colors? Uns pollets tan petits poden fer ous tan grossos?

Per què moltes mones acaben decorades amb pollets i plomes de colors? Uns pollets tan petits poden fer ous tan grossos?

(existeix la tradició d’esclatar l’ou al cap mentre es recita un refrany popular: ‘Ací em pica, ací em cou, per ací em menge la mona i ací em trenque l’ou‘). Fins i tot recordo com la meva padrina bullia els ous amb la pell de ceba per tal que quedessin de color vermell (i quan els pelàvem, si els ous s’havien esquerdat, quedaven com si fossin de marbre). Les mones amb ous durs són molt populars al País Valencià, a la Franja i a les terres de l’Ebre. Ara bé, quants ous s’hi han de posar? Hi ha qui pensa que en tocaven tants com anys tenia el fillol (fins a un màxim de 13) tot i que he de reconèixer que mai he vist una mona amb tants ous.

A la resta del Principat predominen les mones de mantega i les de fruita confitada. I no sé ben bé per què, totes acaben decorades amb petits polls, plomes de colors i

Podran conviure per sempre els ous de xocolata i els ous durs? Seria possible una mona amb un bon variat d'ous? Qui s'anima a fer-la?

Podran conviure per sempre els ous de xocolata i els ous durs? Seria possible una mona amb un bon variat d’ous? Qui s’anima a fer-la?

figures de xocolata (que no sempre són ous). És en aquest punt on els mestres xocolaters es llueixen i comencen a fer filigranes per aconseguir la mona més gran, més original, més irònica o, simplement, la mona amb els personatges més estimats pels nens. La figura pot tenir unes dimensions tan espectaculars que deixen el pastís (teòricament el més important) en un segon pla.

A la Sènia (Montsià) tenen una mona diferent: la manjoia. Es tracta d’una pasta farcida amb cabell d’àngel que tradicionalment s’elaborava a totes les llars (cada infant feia la seva) i es duia a coure al forn del poble. Si voleu descobrir com és aquest dolç, no us perdeu aquest reportatge de Tv3.

A les Illes Balears no es troben aquest tipus de mones però sí que es cuinen (i es mengen) dolços típics d’aquestes dates com ara els robiols (farcits de cabell d’àngel o melmelada), els crespells i el flaó eivissenc. Curiosament, el DIEC no accepta el terme “robiol” i sí “rubiol”, però en aquest cas, s’usa per a parlar d’un tipus de bolet. Si

A les Illes Balears no hi ha una gran tradició de mones. En canvi, les panades són les reines de la festa.

A les Illes Balears no hi ha una gran tradició de mones. En canvi, les panades són les reines de la festa. Imatge: aboutmallorca

ens passem al territori salat, les panades en són les protagonistes (amb el permís dels cocarrois). Tota la família es tanca a la cuina per a fer aquestes pastes farcides de carn, de peix o de carn i pèsols. Durant tota la setmana s’aniran degustant aquestes delícies i el diumenge següent de Pasqua els illencs van a fora vila per celebrar la pancaritat (o Diumenge de l’Àngel a Palma) i menjar-se les panades que encara quedin a casa (si no s’han acabat, és clar!).

Si encara sou a temps, no feu la mona i animeu-vos a tastar-ne una, ja sigui amb ous durs, de xocolata o una manjoia. Mantinguem viva la tradició. Feliç dilluns!

Això és mel!

mel

Això és mel!: Una expressió deliciosa per remarcar que alguna cosa és molt bona.

Una de les primeres expressions que més em van agradar dels mallorquins va ser aquesta: “això és mel!” He de reconèixer que la vaig sentir quan treballava en un programa de cuina i vaig pensar que era una manera deliciosa i molt adient per recalcar que una recepta estava boníssima. També s’utilitza (al marge del terreny gastronòmic) quan algú està molt a gust.

Més endavant vaig descobrir que molts mallorquins allargaven l’expressió amb un “això és mel d’abella“. I l’expressió encara em va agradar més. Per cert, per a una parlant xava com jo (de Barcelona capital i amb certes dificultats a l’hora de fer vocals neutres) pronunciar una paraula com aquesta, abella, era una tasca complicadíssima. Com podia fer tantes vocals neutres seguides sense que es notés massa postís? (si sou de Barcelona capital, proveu de dir el mot en veu alta fent totes les vocals neutres. I si encarat teniu ganes de seguir practicant, proveu amb Magdalena. És una prova de foc!)

Això és mel d'abella!, una expressió molt popular a Mallorca però poc coneguda al Principat .Imatge: Bob Gutowski

Això és mel d’abella!, una expressió molt popular a Mallorca però poc coneguda al Principat .
Imatge: Bob Gutowski

Però bé, la història de la mel no va quedar aquí. Anys després, quan vaig anar a viure al País Valencià vaig descobrir que aquí també es feia servir aquesta expressió (tot i que amb variacions): “açò és mel de romer!”.  Fins i tot van més enllà i diuen “açò és meleta!”.

Al Principat mai havia sentit aquestes expressions tan dolces però sí que en coneixia d’altres amb “mel“. Per exemple, “dolç com la mel“, “deixar algú amb la mel a la boca” o bé “donar una ditada de mel“.

"Acò és meleta!", una expressió molt dolça utilitzada al País Valencià.Imatge: Bob Gutowski

Acò és meleta!: una forma molt dolça utilitzada al País Valencià.
Imatge: Bob Gutowski

Però investigant una mica més, he descobert un munt d’expressions interessants amb aquest dolç. Per exemple “ser de mel i sucre” (quan algú és molt delicat), “això és pa i mel” (quan alguna cosa és molt fàcil), “no hi ha mel sense fel” (totes les coses positives tenen els seus desavantatges). Fins i tot hi ha qui s’exclama amb un “mel!” (forma eufemística de merda!) per mostrar disconformitat o disgust per alguna cosa. Si us heu quedat amb ganes de descobrir més expressions, seguiu aquest enllaç dels “Camps d’Aprenentatge Son Ferriol“.

Ara sí, espero que aquesta entrada d’avui us hagi caigut com mel damunt bunyols! Fins la setmana que ve!

Noms de nadó catalans

Si esteu embarassat, ja sabeu quin nom posareu al vostre fill? Imatge: Olivier Martins

Si esteu embarassats, ja sabeu quin nom posareu al vostre fill? Imatge: Olivier Martins

Si algú de vosaltres està embarassat segur que ja ha entrat en el meravellós laberint dels noms dels nadons. Tothom té preferència per certs noms però quan arriba l’hora de la veritat comencen els dubtes. Quin triar? Un de tradicional català o més aviat un que sigui més original? Un que no tingui traducció? Un que tingui una pronúncia similar en totes les varietats dialectals? Avui intentaré parlar-vos dels noms més de moda però també dels típics (i tòpics). La realitat trenca els mites?

Comencem per les Illes Balears, segons les estadístiques més recents de l’INE del 2011, els noms més posats a les nines són Paula, Maria, Lucía, Carla, Marina, Júlia, Marta, Sara, Aina i Alba. Pel que fa als nins, trobem Marc al capdamunt del rànquing seguit de Joan, Alejandro, Daniel, Pau, David, Hugo, Adrian, Jaume i Miquel. Es podria dir que hi ha un predomini de noms catalans tot i que també hi apareixen noms d’origen castellà com Lucía o Hugo. És curiós veure com les estadístiques desmunten els tòpics que diuen que els noms més estimats i populars són Catalina (en les seves variants Cati i Lina), Lluc (com a nom de dona), Mateu, Tomeu, Biel, Tolo i Pedro (així, en castellà). En canvi, el tradicional Joan es manté en una magnífica segona posició.

La tradicional geperudeta (Verge dels Desemparats) ja no provoca que les xiquetes portin el seu nom: Empar.Imatge: Emilio Garcia

La tradicional geperudeta (Verge dels Desemparats) ja no provoca que les xiquetes portin el seu nom: Empar.
Imatge: Emilio Garcia

Continuem pel País Valencià. Les estadístiques diuen que els noms de moda per a les valencianes són Paula, Maria, Lucía, Sara, Carla, Sofía, Daniela, Aitana, Alba i Marta. De fet, les tres primeres posicions són les mateixes que a les Illes Balears. Tampoc apareixen els tòpics d’Amparo, Vicenta (i la variant Tica), Marina (i Marinín), Assumpció i Reme, però sí que hi trobem el famós Mari (fent entrar aquí totes les Mari Carmen i variants). Pel que fa als xiquets, l’estrella és Alejandro seguit de Daniel, Pablo, Hugo, David, Marc, Adrián, Álvaro, Marcos i Javier. Ni rastre de Vicent,  Pep, Paco i Batiste. He de dir que els que més em va sorprendre del País Valencià és que algunes parelles catalanoparlants, que es parlen entre elles en valencià, no tinguessin cap problema en posar un nom castellà a la seva descendència (no puc generalitzar, però he trobat molts casos semblants). No us sembla estrany?

Si continuem per la Catalunya Nord (que coincideix amb el departament francès dels Pirineus Orientals –Pyrénées-Orientales), les estadístiques de 2010 marquen que el nom més posat és Emma, segui t de Lola, Ines, Lilou, Jade, Chloe, Clara, Zoe, Sarah i Maelys. Pel que fa als nens, encapçala el rànquing Enzo, Lucas, Nathan, Leo, Gabriel, Hugo, Evan, Maxime, Yanis i Theo. És curiós com entren noms d’origen castellà (Lola i Lucas!) i no hi ha ni rastre d’Elna (nom femení que molts catalanoparlants associem a la Catalunya Nord gràcies a la maternitat d’Elna). Cal destacar que Joan apareix en el lloc 22 (per cert, sabíeu que la cançó “El Joan Petit quan balla” prové d’un líder occità? Darrere la melodia infantil s’hi amaga una història perversa).

Pel que fa a l’Alguer, m’ha costat molt trobar estadístiques concretes sobre els nadons a l’Alguer però he trobat les dades oficials de tota Sardenya. Segons l’ISTAT, l’Institut d’estadística Italià, el nom masculí més posat el 2011 ha estat Gabriele i per a les nenes, el nom estrella és Giulia. Un apunt: entre el 2000 i el 2012 han nascut 32 nens a Catalunya que es diuen “Alguer“.

Ni els cavallers més famosos ni els dracs fan que "Jordi" augmenti posicions al rànquing dels noms de moda.

Ni els cavallers més famosos ni els dracs fan que “Jordi” augmenti posicions al rànquing dels noms de moda.

Si entrem al Principat, ens trobem amb la llista oficial de l‘IDESCAT següent: Martina, Laia, Júlia, Paula, Carla, Maria, Lucía, Clàudia, Aina i Sara. Trobem coincidències amb les Illes Balears, el País Valencià i Sardenya però també hi ha “novetats” com Laia). Pel que fa als nens, Marc torna  ser l’estrella (igual que a les Illes Balears) seguit d’Àlex, Eric (o Èric), Pol, Pau, Arnau, Biel, Gerard, Martí i Jan. Ni rastre de Jordi (al menys, a les primeres posicions), ni Cesc, ni Montserrat. Una altra vegada es tornen a trencar les convencions.

Hem vist que no coincideixen els tòpics típics en l’imaginari col·lectiu de cada zona (i això té a veure amb la preconcepció que tenim dels altres territoris i de la que aquests tenen de nosaltres). D’altra banda, hi ha certs noms que associem a gent major i d’altres que sembre associem a gent més jove. Si sumem aquesta visió a la realitat que viu cada parlant apareixen situacions com la següent: un principatí pot costar-li posar un nom com Tomeu o Vicent a un xiquet (ja que se l’imagina amb gaiata i boina) i un valencià pot costar-li associar el nom de Laia o Mireia a una àvia (reconec que, a una servidora, també li costa acostumar-s’hi).

M’agradaria destacar que es posen més “Biels” al Principat que no pas a les Illes Balears (on se suposa que hi ha el seu bressol natural). El fet que a la Catalunya Nord apareguin noms d’origen castellà a les primeres posicions i cap en català i que al País Valencià estiguin de moda els noms d’origen castellà i no tant els catalans podria llegir-se com un termòmetre de la salut de la llengua.

Qui sap, potser d'aquí un parell mallorquí d'anys veurem el territori català ple de "Jennifers Molls" i "Kevins Mas".

Qui sap, potser d’aquí un parell mallorquí d’anys veurem el territori català ple de “Jennifers Molls” i “Kevins Mas”.

Imagino que durant els propers anys s’aniran estenent i pujant fins al capdamunt del rànquing noms en altres llengües a mesura que la globalització va avançant (segons l’IDESCAT, el 2011 es van posar més Mohamed, Iker, Rayan i Salma que no pas Xavi, Bernat, Joana o Jaume). En la mateixa línia, i a mode de curiositat, la mitjana d’edat de les Jennifer són 19, 9 anys i a la província de Tarragona és on, tenint en compte la població, n’hi ha més (un 1,1 cada mil, és a dir, 443 en total).

Cap a on anirà la tendència? Com es diran els nostres néts? Haurem d’esperar uns quants anys per a descobrir-ho…

Mentrestant, si sou pares (o futurs pares) a punt de decidir un nom, mireu-vos aquest enllaç de la Generalitat de Catalunya on trobareu tots els noms catalans que existeixen (o gairebé tots!). Molt interessant!

I per acabar amb una mica de música, aquí us deixo la cançó “Jenifer”, dels Catarres. Impressionant!

“Oh, Jennifer, em “tunejaré” el cotxe per tu…”

Calçotada valenciana

Els calçots, els protagonistes absoluts de la calçotada valenciana. per cert, el diminutiu "calçotet" pot  provocar confusions!

Els calçots, els protagonistes absoluts de la calçotada valenciana. Per cert, el diminutiu “calçotet” pot provocar confusions!

Aquest cap de setmana hem celebrat la primera calçotada valenciana al terrat de casa. Per a una principatina, menjar-se una bona calçotada a l’any, com a mínim, és indispensable. Quan vivia a les Illes Balears, m’era molt fàcil aconseguir calçots i salsa (en trobava en qualsevol centre comercial, fins i tot n’hi havia en una gran multinacional de supermercats alemanys). Cal dir que al País Valencià m’ha costat una mica més trobar els ingredients, però finalment ho hem aconseguit.

Però bé, anem a pams. Com es pot descriure un calçot a algú que no n’ha vist mai cap? És una ceba llarga i prima que es cultiva “calçant-la” amb terra per tal que tingui una part blanca i comestible més llarga. També n’hi ha qui en diu “ceballot“. Molts valencians em preguntaven:

-És cebollí? (també porradell o cibulet)

-No, no és això! S’assembla a un porro però té gust de ceba -els contestava una servidora.

-És una ceba tendra? -hi tornaven.

-Sí, com una ceba tendra, però molt més allargada… -els responia l’amant dels calçots.

-Ah! Tu dius una espècie d’alls tendres!

No, no eren alls tendres, però després de molt parlar acabàvem entenent-nos. Però si ja era complicat parlar de cebes, imagineu-vos si hi posem la salsa: la típica dels calçots!

La gràcia dels calçots, com a la vida en general, és la salsa. Romesco o salvitxada?

La gràcia dels calçots, com a la vida en general, és la salsa. Romesco o salvitxada?

Cal dir que per una persona acostumada a fer calçotades de tant en tant, però sense ser-ne una gran experta, us dirà que la salsa adient és la “romesco” (nascuda a les terres tarragonines). Els més saberuts, però, diran que no, que hi ha una salsa especial per als calçots (n’hi ha qui en diu salvitxada“), però, pel meu gust, les dues s’assemblen molt (quan en faig per als calçots procuro fer-la una mica més líquida per tal que sigui més fàcil sucar i més divertit el regalim… que és la gràcia!). De fet, les famoses xatonades típiques del Garraf i el Penedès les faig amb la mateixa salsa romesco (es tracta d’una amanida amb escarola, bacallà, tonyina, anxoves i olives, tot banyat amb la famosa salsa). Són tan bones que fins i tot hi ha la Ruta del Xató!

paeller al terrat

La primera calçotada valenciana es va coure on normalment hi fem la paella: al paeller del terrat!

Ja teníem els calçots, la salsa, ara faltava coure-los. Allò ideal és fer-los a terra, a la flama, però es tractava de casa nostra i vam pujar al terrat on hi havia un “paeller” d’obra. Sí, vam fer calçots en un paeller! (cal dir, però, que al País Valencià un “paeller” és el que al Principat anomenem “barbacoa“). El resultat? Vam torrar 100 calçots per a 11 persones i en van sobrar més de la meitat, un sacrilegi per a qualsevol principatí! Una servidora i un valencià ens els vam menjar gairebé tots (i mira que en vam pelar i pelar per a qui els volia tastar i no volia embrutar-se les mans). No sé si prefereixo pensar que no els van agradar o que els vam cuinar malament. Com pot ser que no els entusiasmessin els calçots?

Tinc un munt de calçots pelats per a fer-los de mil maneres diferents. El somni d'un bon amant del famós ceballot!

Tinc un munt de calçots pelats per a cuinar-los de mil maneres diferents. El somni de tota amant del famós ceballot!

La majoria absoluta es va reservar la fam per a la gran torrada posterior amb xulles valencianes (que es tracta de carn de corder i no pas cansalada), botifarres (evidentment negres), llonganisses i xoriços. Ja sigui de calçots o de tall, el cas que tothom va quedar ben tip de tan de fato (que és l’objectiu final de les calçotades) i ben feliç per haver compartit una vesprada tan especial.

Per cert, ara viuré una setmana o dues envoltada de calçots i salsa romesco (tota la que va sobrar…), però per a mi no és cap problema, més aviat una benedicció. En faré truites i remenats, els faré arrebossats i fregits, en faré croquetes i mandonguilles, etc. I amb la salsa gratinaré bacallà com si fos amb all i oli, faré cigrons a la catalana amb una crosta de romesco, faré pizzes amb una base de romesco, braves, farciré pits de pollastre, etc. En resum, m’esperen un dies meravellosos per a una amant com sóc de la cuina d’aquesta terra! Quina gran calçotada valenciana!

La frase impossible

De quantes maneres diferents series capaç de fer servir un "oi"?

De quantes maneres diferents series capaç de fer servir un “oi”?

Una de les primeres coses que una principatina aprèn quan viu a les Illes Balears és que ha d’anar molt en compte quan fa servir la partícula “oi“. Una servidora estava acostumada a dir cada dos per tres “oi que és bonic?” o “us sembla bé, oi?“. Però un dia vaig sentir un mallorquí que s’exclamava amb un sonor “quin oi!” en veure tots els plats bruts acumulats a la pica durant uns setmana. Quin oi? Què volia dir aquesta petiteta partícula? Doncs en realitat és sinònim de fàstic i es pot utilitzar en singular i en plural. Una paraula curta i preciosa!

Cal dir que dues vocals unides tenen molt més sentit del que semblaria a primera vista. Hi ha un tipus de música que s’anomena així, és una variant del punk britànic i diuen que té l’origen en l’expressió en anglès típicament cockney “hoi, you!” (“ei, tu!”).

Però si tornem a casa, trobem la forma “oi” per expressar sorpresa (“Oi!“) però sobretot s’empra per exclamar dolor i d’aquí vindria l’expressió “tot són ois” fent referència als constants gemecs. Una altra opció és fer-lo servir per transmetre conformitat: “oi, i tant que ho faré!

I aquí arribaria la frase impossible. Un parlant podria dir sense problemes:  “Quin oi, oi?”

Genuïnament, un mallorquí escolliria l’opció “Quin oi, no és ver?” mentre que un de central (per posar un exemple) preferiria exclamar “quin fàstic, oi?“.  Ara bé, una persona que conegui aquestes variants podria utilitzar-les alhora (seria ideal, però, que qui l’escoltés també les conegués, o almenys, hagués llegit l’entrada d’avui d’Atotallengua”).  Oi que que és interessant (i no fa oi) tot això de l’oi?

Fot-li fort! 3a part

Tv3 ha creat programes que ja formen part de la nostra història

Tv3 ha creat programes (i evidentment, títols) que ja formen part de la nostra història

Després de mirar amb lupa els noms dels programes d’IB3TV i Canal9, toca el torn a TV3. He de reconèixer que després de cercar i cercar m’he marejat de tants espais que he trobat, però intentaré parlar dels que tenen els noms més significatius.

Com era d’esperar, a TVC també es juga amb els títols que inclouen la paraula “Catalunya“. Així, trobem “El paisatge favorit de Catalunya“, “Dolça Catalunya” (fent referència al poema “L’Emigrant” de Verdaguer), “Bon dia Catalunya“, “Història de Catalunya” (amb en Dragui, us en recordeu?), “Catalunya des de l’aire“, “Catalunya des del mar” (i una altra versió anomenada “Els Pirineus des de l’aire”). Com a la resta d’autonòmiques que hem vist, els informatius mantenen el nom en totes les edicions “TN” i l’espai “El temps” és un dels punts forts de la graella.

Fins aquí tot és més o menys igual. Però TV3 (també el canal 33 i la resta de canals de TVC) té singularitats que paga la pena  destacar. Si Canal 9 s’inventava un territori imaginari a “Gormandia“, a la televisió del Principat trobem “Polònia” (que res a veure té amb els polonesos i el seu país real), “Crackòvia“, “Barçòvia“, “Ventdelplà“, “Estació d’enllaç” i “Gran Nord“. Tots aquests espais existeixen a l’imaginari dels teleespectadors però són fruit de la inventiva catalana.

D'un "no em ratllis!" es va passar a un "No em taladris!" . Com s'hagués anomenat la tercera part?

D’un “No em ratllis!” es va passar a un “No em taladris!” . Com s’hagués anomenat la tercera part?

També hi ha noms totalment descriptius que deixen poc espai per a la sorpresa com ara “Aplecs i ballades“, “Fonaments de la fe” o “Tres senyores i un senyor“. Una altra tendència ha estat posar títols que interpel·lin directament a l’espectador, imagino que per transmetre sensació de proximitat. Uns exemples?  “I això… per què?“, “Com va la vida?“, “De què va?“,  “Silenci?“, “Alguna pregunta més (APM)?” “I ara què, Xènia?“. L’opció d’emprar exclamacions també funciona ja que ha originat títols amb l’estil de “No passa res!“, “Fes t’ho mirar!“, “T’he vist!”, “No em ratllis!” i “No em taladris!” (un premi per qui ha creat aquesta última versió).

Per cert, què us semblen els títols que fan servir frases fetes populars? TV3 ha triat “Qui corre, vola“, “Si l’encerto l’endevino” i “Amb l’aigua al coll“.

Potser l'estètica del capità enciam no era molt moderna però va aconseguir que "els petits canvis fossin poderosos".

Potser l’estètica del capità enciam no era molt moderna però va aconseguir que “els petits canvis fossin poderosos“.

Hem de reconèixer que posar noms ideals per a cervellets d’avantguarda (o no) transmet modernitat. Si no és així, no m’explico títols com “Loops!“, “Xoof!“, “Aleph“, “Sputnik“, “Thalassa” o “Ikonoscopi“. També hi ha l’opció d’anar més enllà i entrar en el terreny més intel·lectual i posar el nom directament en llatí: “In memoriam” i “In situ“. Els principatins som o no som “culturetes”? El que sí que som és “caçadors”. Així, tenim programes com “Caçadors de bolets“, “Caçadors de paraules” i, per als més petits, “Caçadors de dracs“.

Val a dir que en el terreny gastronòmic no s’han escalfat massa el cap i s’ha optat per opcions clàssiques com el mític “Bona cuina“, “Cuines”, ” La cuina de l’Isma” o ” Cuina bé amb l’Isma“. Això sí, un 10 pel meravellós “Karakia“, una barreja de cuina i cultura internacional.

Ha arribat el torn als noms originals. Així trobem el “Sense títol” (i totes les segones i terceres parts poc innovadores com ara “Sense títol 2“, “Sense títol s/n” i “Sense títol, sense vacances“). Una altra opció ha estat posar “Divendres” a un programa diari o emprar noms amb referències mafioses i i italianes com és el cas de “La cosa nostra” o “Porca misèria“.

Filiprim va marcar tots els espectadors i, sobretot, el bigoti del senyor Bachs. Era real o fals? Si voleu fer memòria, cliqueu aquí.

Filiprim va marcar tots els espectadors i, sobretot, el bigoti del senyor Bachs. Era real o fals? Si voleu fer memòria, cliqueu aquí.

Sigui com sigui, TVC ha creat noms i espais que ja formen part de la graella mental de molts de nosaltres. Una ovació per “Avisa’ns quan arribi el 2000“, “El capità enciam“, “Persones humanes“, “Oliana Molls“, “Judes Xanguet i les maniquins“, “Tot per l’audiència“, “Tres pics i repicó“, “El joc del segle” (al final algú va entendre com s’hi jugava?), “Poble Nou“, “Betes i films“, “Vostè jutja“, “Oh! Europa” i “Filiprim“.

Si voleu posar a prova els vostres coneixements dels programes de TVC, us recomano que entreu en aquest enllaç. Us divertireu!  Per cert, trobeu a faltar algun programa dels mítics?

Fot-li fort! 2a part

Els informatius són la marca de les televisions autonòmiques. Per això, totes mantenen un títol genèric per  totes les edicions.

Els informatius són la marca de les televisions autonòmiques. Per això, totes mantenen un títol genèric per a les diverses edicions.

Si la setmana passada analitzava els millors títols de programes d’IB3TV, aquesta setmana li tocat el torn a Canal 9.

Cal dir que hi ha algunes fórmules que es repeteixen a totes les televisions com ara el “Cine de l’oest” o el “Cine sense pausa” (que segur que té a veure amb els programes i pel·lícules comprats a través de la FORTA), però la televisió valenciana destaca per certes peculiaritats. És evident que els espais informatius també mantenen el nom genèric com és el cas de “L’Oratge” (paraula que m’encanta fins i tot més que “El Temps” de Tv3 o IB3) o Notícies 9 (NT9 en les successives edicions al llarg del dia).

Per cert, ara que ha sortit el 9, un recurs molt simpàtic és fer títols que incloguin el número estrella marca de la casa. Així obtenim el “Notícies 9“, “Nou esport“, “Golf Nou“, “Nous pioners” i un musical “En clau de nou“.

Una altra tècnica ha consistit en les repeticions de la mateixa paraula: “Matí, matí“, “Calor, calor“, “Canta, canta” i fins i tot un agosarat “Paco, Paco, Paco” (presentat pel mític Paco Nadal i que potser podria ser la gènesi del fantàstic vídeo de na Beyoncé cantant i ballant en mallot la cançó de l’Encarnita Polo).

Però continuem. De la mateixa manera que en altres cadenes autonòmiques, s’emeten títols i formats televisius que han funcionat a nivell estatal com ara “Valencians pel món“, “Comunitat Valenciana des de l’aire” i “Trau la llengua“.

Conèixer el món a través dels ulls d'un compatriota ha funcionat en totes les graelles.

Conèixer el món a través dels ulls d’un compatriota ha funcionat en totes les graelles. Voleu veure els programes?

Si em permeteu fer psicologia barata (ja demano disculpes per avançat), es pot deduir com són els valencians a través dels seus programes. Podríem dir que  són molt educats (“Bon dia, bonica”,Bon dia Comunitat Valenciana” i “Moltes gràcies“), amants (o no) de les seves poblacions (“Poble per poble” o “El poble del costat“),  que els encanten les celebracions i la música (“De festa en festa“, “Cor de festa“, “Sona la banda“) i que són sincers i oberts (“Cantem de cor“, “De bat a bat“). Però repeteixo que això ja és filar massa prim i entra en el terreny de la inventiva.

"El poble del costat" és un  programa d'èxit en el que es coneix de manera entretinguda les tradicions i les picabaralles dels pobles d'arreu del territori. Tot un encert!

El poble del costat” és un programa d’èxit en el que es coneix de manera entretinguda les tradicions i les picabaralles dels pobles d’arreu del territori. Tot un encert!

Però he trobat títols dels que es pot aprendre història del País Valencià, al marge del format dels seus programes. Per exemple “Socarrats” (un format d’esquetxos que podria relacionar-se amb la denominació dels habitants de Xàtiva després de ser cremada per Felip V o bé simplement fa referència a la ceràmica tan típica de les terres valencianes). També tenim el popular “Calle vostè, parle vostè“, un programa de debats que feia referència a les paraules que es pronuncien des de temps immemorials, cada dijous, a la porta dels apòstols de la Seu de València per part del Tribunal de les Aigües.

M’agradaria citar els noms més imaginatius sorgits de jugar amb les les paraules (“Sambòrik“, “Telexut“)  o frases fetes (“Tal com Show” (la paraula “xou” directament en anglès), “Alababalà“) . També s’han inventat títols que ja formen part de l’imaginari col·lectiu de molts espectadors com ara “Gormandia” o “Benifotrem“, “Babaclub” o “Guamipi” (en aquest cas, dedueixo que el nom ve del de d’aplegar els sons castellans que fan els gossos “guau”, els gats “miau” i els pardals “pio”. En valencià hauria de ser una cosa semblant al “Bup-meu-piu”).

No podia acabar sense fer referència a l’insuperable concurs “A guanyar diners, on estan on estan…”. Què hauria estat

Amb "trau la llengua" es descobreixen els diferents parlars de tot el territori valencià. Interessant, divertit i, sobretot, molt útil.

Amb “Trau la llengua” es descobreixen els diferents parlars de tot el territori valencià. Interessant, divertit i, sobretot, molt útil.

d’una televisió autonòmica sense un programa de l’estil T5 amb xiques en biquini i paelles russes que repartien premis? “El show de Joan Monleon” va marcar tendència. Més endavant, en un altre gènere, “Tómbola” s’encarregaria de traslladar a les televisions estatals la genialitat dels programes d’entrevistes de personatges del cor. Potser en aquell temps ja agradava als mateixos que avui en dia són admiradors de “Gandia Shore“, programa que, sorprenentment, s’emet per la MTV.

Sé que m’he deixat infinitat de títols però, quins programes creieu que hi falten?

Fot-li fort! 1a part

Els programes de TV poden tenir noms amb estrella... o estrellats!

Els programes de TV poden tenir noms amb estrella… o estrellats!

Fa uns dies parlava dels noms absurds que tenien els serveis de lloguer de bicicletes i avui li ha tocat el torn a l’estimada televisió. Ahir, mirant un nou programa que s’estrenava en motiu de la nova temporada 2013, vaig pensar en els títols (de vegades escaients, de vegades absurds) que posen als continguts televisius (he de reconèixer que una servidora ha treballat molt anys dins d’aquest sector i potser també tinc una mica de culpa). Heu pensat mai qui és el geni que escull els noms dels programes de TV catalans? Alguns destaquen per ser molt evidents (com els informatius) i d’altres ho fan per ser massa imaginatius (sabríeu reconèixer la temàtica d’un programa anomenat “Transparències“?). Una part d’aquests ja formen part dels nostres records però n’hi ha que han passat per la graella televisiva sense deixar ni rastre de la seva existència.  Avui ens centrarem en IB3TV, la televisió autonòmica balear, però durant les properes setmanes repassarem les televisions de l’àmbit lingüístic català. No feu zàping!

Comencem amb les noms dels espais senzills i clars: “Cinema de l’oest”, “Cinema sense interrupcions”, “El Temps“, “Eucaristia“, “IB3 Notícies“, “Fires i Mercats“, “Parlament“, “La Bona Cuina de Paquita Tomás“, “Futbol de ca nostra“… Però una graella tan evident és una mica avorrida. No passeu pena, que a IB3 hi ha noms imaginatius per donar i per vendre!

Què us sembla la nissaga dels “Quina…”? Tant és que es tracti d’un programa de crònica social o de varietats musicals més o menys casposes. Imagino que “Quin estiu!” i “Quina tardor!” seguia la línia de “Corazón de…” de TVE però  “Quina nit” no tenia res  a veure i, sota aquest nom, va omplir de varietats les nits dels caps de setmana durant molts mesos.

Hi ha espais amb noms clars i senzill. Aquest és el logotip del "Cinema de l'oest" a IB3TV.

Hi ha espais amb noms clars i senzill. Aquest és el logotip del “Cinema de l’oest” a IB3TV.

Una fórmula amb un cert èxit són els títols que juguen amb la paraula “Balears“, i d’aquests n’hi ha molts:  “971 Balears“, “Balears de de l’Aire“, “Bon Dia Balears“, “Made in Balears“,  “Balears pel Món“, “Balears Salvatge“, “Baleartnostrum“, “Balears Directe“. També hi ha l’opció de substituir el mot balears per el d'”Illencs”.

L’altra variant típica és : l’Això és…  Es pot utilitzar si es tracta d’un programa gastronòmic (“Això és mel“), de pífies televisives (“Això és tot“) o d’actualitat literària (“Això no és Islàndia“). La gràcia és utilitzar un “Això és“… o no!

També hi ha títols que juguen a despistar l’espectador. És el cas de “Tiramisú“. Anava de llengua o de gastronomia? “Transparències” era un programa d’entrevistes o un espai eròtic?. I “Una micona més”… de què?

Hi ha altres opcions originals més o menys encriptades com ara “Fum, fum, fum” (de contingut nadalenc), “El Món d’en Guai” (infantil) o “Herbes Màgiques” (de remeis casolans). I què m’en dieu de preguntar a l’espectador el que sigui? (“Anam a sa platja?“, “Ho pots fer?“)

També es pot triar mots curts i sonors com ara “Pares“, “Reporters“, “Babilònia“, “Golèmica“…O es es pot tirar pels que requereixen d’una certa imaginació per part de l’espectador com ara el “4-4-2”  (crítica futbolística) i  “Un segle de pinyol vermell” (crònica social, històrica i sentimental del segle XX).

"Uep! Com anam?", un programa d'IB3TV que triomfa pels seu contingut agrícola i que, a més a més, té un títol que fa gràcia.

“Uep! Com anam?“, un programa d’IB3TV que triomfa pels seu contingut agrícola i que, a més a més, té un títol que fa gràcia.

Podria fer una llista eterna amb títols de programes d’aquesta casa però permeteu-me que lliurem els premis dels millors entre els millors.

Els nominats a la categoria “tinc el millor nom perquè sóc autòcton i marco la meva balearitat” són: “Uep! Com anam?” (espai sobre el camp), “Tira tira” (d’excursions), “Ja hi som tots” (magazín) i “Au idò!” (programa d’humor).

I el guanyador a millor nom és: “DA-LI GAS!” (no és broma, aquest és un nom real d’un programa sobre el món del motor)

Davant d’aquests opcions de la televisió autonòmica proposo nous noms com :”Vine aquí que te rebentaré!” (un possible espai de lluita lliure), “Fora corda” (per un programa d’escalada), “Qui barata, es cap es grata” (per a tendències en perruqueria”) o “Quin oi” (per a parlar d’alguns polítics). Amb aquesta trajectòria, el famós “Vaig fort” (el  “Brave Heart a la mallorquina) no anava tan desencaminat!

Sant Antoni, el dimoni i foguerons

La festa de Sant Antoni s'ha de viure, al menys, una vegada a la vida.

La festa de Sant Antoni s’ha de viure, al menys, una vegada a la vida.

S’acosta el 17 de gener i Mallorca es preparara per celebrar una de les festes més tradicionals i populars: Sant Antoni. Es tracta de les festivitat del sant més famós de la Setmana dels barbuts -amb permís de Sant Pau ermità (15 de gener) i Sant Maür (18 de gener)-. Des de sempre, a casa ja coneixíem la festivitat de Sant Antoni Abat , també conegut com “el dels porquets o dels ases”,  patró de la pagesia,  i el relacionava amb els tres tombs i les beneïdes d’animals. Ara bé,  després de viure un Sant Antoni a Mallorca, la festa entra en un altre nivell.

Sa Pobla és un dels indrets on més es celebra aquest dia. La revetlla del dia gran, el poble s’omple de foguerons (tradicionalment, els nins i nines anaven fins a la finca de Sa Llebre a cercar la llenya de les fogueres de la parròquia i de l’ajuntament, una tradició que encara es manté ben viva) que s’encendran després del ball dels caparrots, del dimoni i de Sant Antoni (és una escenificació de la lluita entre el bé i el mal en la que guanya el sant barbut).

Les espinagades, un gust especial per Sant Antoni. Voleu la recepta?

Les espinagades, un gust especial per Sant Antoni. Imatge: bojosperlacuina.com Voleu la recepta?

A poc a poc, el poble s’omple de gloses, ximbombes, xeremies i olor de bon menjar torrat:  botifarrons, llonganisses i xulles. Per cert, les llonganisses mallorquines són de color vermell (i es podria dir que tenen gust de sobrassada) i pel que fa a la xulla, es tracta de cansalada fresca (molts valencians anomenen xulla a les costelles de xai). I què m’en dieu de les espinagades ben coentes? Són unes panades farcides d’espinacs (i verdures en general) i anguiles. També hi ha l’opció de tastar-ne de col i llom i si s’acompanyen d’un vinet o unes bones herbes, l’experiència és memorable!

Durant tota la nit, els poblans (i tots els que es sumen a la festa) ballen jotes i boleros al voltant dels foguerons, toquen la ximbomba i canten gloses cada vegada més coentes… Una nit llarga que culmina l’endemà amb les tradicionals beneïdes d’animals i a desfilada de carrosses i comparses.

A banda de Sa Pobla, el Sant Antoni és ben viu a altres poblacions mallorquines com ara Muro, Manacor o Artà i ja fa 20 anys que ha arribat al barri de Gràcia de Barcelona. Barcelonins, el darrer cap de setmana de gener teniu una cita amb la festa més mallorquina!

Tothom comparteix el fogueró per torrar xulles, botifarró, llonganissa i el que calgui.

Tothom comparteix el fogueró per torrar xulles, botifarró, llonganissa i el que calgui.

Tornant a l’illa de la calma, si Sant Antoni té l’esperit de la pagesia i la part forana, la capital celebra la festa de Sant Sebastià, el seu patró. Ciutat s’omple de foguerons i tothom surt de casa amb la senalla plena de tot. I si dic de tot, és de tot. Puc assegurar-vos que he vist torrades vegetarianes (gent que cremava albergínies, cebes i xampinyons) i també hi ha qui s’anima a torrar gambes (davant la mirada atònita dels companys accidentals de graella, que veuen desesperats com la llonganissa i la xulla agafa les aromes a mar). Cada plaça s’omple d’escenaris amb música en viu però he de remarcar que, els darrers anys, la música popular i pròpia s’ha vist desbancada per grups forans de moda. Una llàstima!

Encara no he viscut cap Sant Antoni al País Valencià. Diuen que les fogueres hi són molt presents especialment a Canals (on en construeixen una de més de 18 metres). També m’han explicat que a les comarques dels Ports de Morella, uns dimonis molt especials, els botargues,  es converteixen en els autèntics reis de la festa.  Si algun valencià ens pot fer cinc cèntims de les festes de Sant Antoni, li estaré molt agraïda! Mentrestant, us deixo aquest enllaç: festes.org

Sant Antoni no seria el mateix sense el dimonis.

Sant Antoni no seria el mateix sense el dimonis.

No podeu perdre l’oportunitat de viure, al menys una vegada a la vida, un Sant Antoni autèntic. Visca Sant Antoni! (poseu-hi la tonada de glosa):

Sant Antoni i el dimoni,

jugaven a trenta-u.

El dimoni va fer trenta,

Sant Antoni trenta-u.

Sant Antoni, treeenta-u.

Ai, trenta-u.”