Una mona de Pasqua tradicional amb un ou dur. Per cert, sabeu quants ous s’hi han de posar?
El dilluns de Pasqua és tradició que, al Principat, al País Valencià i a la Franja de Ponent, els padrins regalin als seus fillols la mona. Es tracta d’un pastís on els ous en són els protagonistes (ja siguin durs o bé de xocolata). Però on té l’origen el mot “mona“? Hi ha qui pensa (com ara el lingüista Joan Coromines) que prové del mot llatí munda, paraula que designava uns pastissos que els romans obsequiaven a la deessa Ceres a la primavera. Hi ha una altra hipòtesi: que l’actual mona provingui de la paraula àrab munna (fent referència als pastissos que els moriscos lliuraven als senyors). En aquesta darrera línia trobem el conte d’Enric Lluch anomenat “La vella Moncarra“, situat a Alberic (localitat de la Ribera Alta amb gran tradició de mones). En el mateix llibre s’explica que aquest mateix dolç té altres denominacions com ara panou, pa cremat, coca d’aire o tonya.
La mona més tradicional és la que està coronada amb ous durs
Per què moltes mones acaben decorades amb pollets i plomes de colors? Uns pollets tan petits poden fer ous tan grossos?
(existeix la tradició d’esclatar l’ou al cap mentre es recita un refrany popular: ‘Ací em pica, ací em cou, per ací em menge la mona i ací em trenque l’ou‘). Fins i tot recordo com la meva padrina bullia els ous amb la pell de ceba per tal que quedessin de color vermell (i quan els pelàvem, si els ous s’havien esquerdat, quedaven com si fossin de marbre). Les mones amb ous durs són molt populars al País Valencià, a la Franja i a les terres de l’Ebre. Ara bé, quants ous s’hi han de posar? Hi ha qui pensa que en tocaven tants com anys tenia el fillol (fins a un màxim de 13) tot i que he de reconèixer que mai he vist una mona amb tants ous.
A la resta del Principat predominen les mones de mantega i les de fruita confitada. I no sé ben bé per què, totes acaben decorades amb petits polls, plomes de colors i
Podran conviure per sempre els ous de xocolata i els ous durs? Seria possible una mona amb un bon variat d’ous? Qui s’anima a fer-la?
figures de xocolata (que no sempre són ous). És en aquest punt on els mestres xocolaters es llueixen i comencen a fer filigranes per aconseguir la mona més gran, més original, més irònica o, simplement, la mona amb els personatges més estimats pels nens. La figura pot tenir unes dimensions tan espectaculars que deixen el pastís (teòricament el més important) en un segon pla.
A la Sènia (Montsià) tenen una mona diferent: la manjoia. Es tracta d’una pasta farcida amb cabell d’àngel que tradicionalment s’elaborava a totes les llars (cada infant feia la seva) i es duia a coure al forn del poble. Si voleu descobrir com és aquest dolç, no us perdeu aquest reportatge de Tv3.
A les Illes Balears no es troben aquest tipus de mones però sí que es cuinen (i es mengen) dolços típics d’aquestes dates com ara els robiols (farcits de cabell d’àngel o melmelada), els crespells i el flaó eivissenc. Curiosament, el DIEC no accepta el terme “robiol” i sí “rubiol”, però en aquest cas, s’usa per a parlar d’un tipus de bolet. Si
A les Illes Balears no hi ha una gran tradició de mones. En canvi, les panades són les reines de la festa. Imatge: aboutmallorca
ens passem al territori salat, les panades en són les protagonistes (amb el permís dels cocarrois). Tota la família es tanca a la cuina per a fer aquestes pastes farcides de carn, de peix o de carn i pèsols. Durant tota la setmana s’aniran degustant aquestes delícies i el diumenge següent de Pasqua els illencs van a fora vila per celebrar la pancaritat (o Diumenge de l’Àngel a Palma) i menjar-se les panades que encara quedin a casa (si no s’han acabat, és clar!).
Si encara sou a temps, no feu la mona i animeu-vos a tastar-ne una, ja sigui amb ous durs, de xocolata o una manjoia. Mantinguem viva la tradició. Feliç dilluns!
Atotallengua 