Atotabici!

Servei de “bicing” a Barcelona

Ha començat un nou any i de ben segur que molts de vosaltres l’heu iniciat amb alguna bona intenció al cap: deixar de fumar, apuntar-vos a un gimnàs o, simplement, fer una mica més d’esport. Per aquests darrers, les bicicletes públiques són una bona opció ja que permeten moure’s per la ciutat cremant calories i posant els músculs en marxa. Ara bé, us heu fixat en els noms meravellosos i estranys que adopten aquests serveis?

A Barcelona es van decantar pel “Bicing“. Una paraula que barreja la terminació anglesa -ing amb la partícula catalana bici. Sembla que posar paraules que semblin anglosaxones està de moda i fa modern. D’això en saben molt els habitants de Vic, els vigatans i les vigatanes, ja que ells no feien servir una bicicleta convencional sinó “la Vicky“. Ara bé, cal dir que aquest servei va passar a millor vida degut als pocs usuaris. A Burjassot, van optar per la Burjabike.

Hi ha qui pensa alternatives més senzilles com és el cas de Gandia, que ha escollit el terme “Labici“. Clar i català!

Altres opcions més territorials són la de barrejar la partícula bici amb la del municipi en qüestió creant paraules més o menys originals: BiciPalma (Palma), Denibici (Dènia), BiciAltea (Altea), BiciElx (Elx)… D’aquest grup, Benidorm s’enduu un premi amb la forma “Bicidorm” (no us provoca somnolència?).

Hi ha la solució de fer servir una sigla que soni amb més o menys dignitat. A Perpinyà han optat per BIP (Bicyclette Perpignan) i a Sant Andreu de la Barca han unit les inicials SAB per a formar la variant biciSAB (forma creativa però que ja ha quedat en desús ja que aquest servei ha deixat de funcionar).

Bicicletes “valenbisi” a València. Errades ortogràfiques o originalitat?

Hi ha qui barreja el so “bici” (i no la grafia) d’una manera surrealista. Es tracta d’una terminologia  amb errades d’ortografia incorporades (tot i que n’hi ha que en dirien creativitat). Què us sembla la parauleta “Valenbisi!“? Evidentment, aquestes es mouen per València.

També hi ha qui tria una frase bonica, tant és si conté o no la paraula clau (bicicleta). Aquesta opció va ser la del desaparegut servei que s’oferia a la Universitat de les Illes Balears: “Mou-te bé”

Seguint per aquesta línia, si haguéssim de fer un rànquing d’originalitat, en segona posició trobaríem una solució única i peculiar: Ambicia’t! Cal dir que a Sabadell aquest servei ja ha desaparegut però a Terrassa continua viu i rodant!

I la primera posició l’ocupa la forma que, al meu entendre, és la més simpàtica i ben trobada: la Girocleta (a Girona).

Ara ja ho sabeu, tan si feu servir una girocleta o una bicidorm, no teniu cap excusa per defugir els bons propòsits d’any nou  (al menys, fins que arribi el mes de febrer!).

Ja heu vist l’Home dels Nassos?

Avui és el dia de l’Home dels Nassos. L’heu vist mai?

Avui és 31 de desembre i toca sortir al carrer a buscar l‘Home dels Nassos. Vosaltres coneixeu aquesta figura? Quan era xicoteta, mon pare m’explicava que l‘Home dels Nassos era un personatge que tenia tants nassos com dies tenia l’any. Jo m’imaginava un home amb la cara plena de protuberàncies i ho trobava molt divertit. Cada 31 de desembre m’animava a sortir al carrer a cercar-lo, ja que tan sols es passejava el darrer dia de l’any. Recordo mirar i remirar tots els homes que se’m creuaven per detectar algun nas una mica estrany perquè en ser el 31 de desembre, l’Home dels Nassos tan sols en lluïa un (només faltava un dia per acabar l’any). Era una recerca tan emocionant!

Diuen que aquests personatge mitològic és propi de molts indrets de Catalunya i també de Palma, on avui, Festa de l’Estendard en què es rememora l’entrada de Jaume I a Madina Mayurqa, es parla d’anar a veure “matar l’Home dels Nassos” (mallorquins, si coneixeu millor aquesta història us agrairia que m’ho aclaríssiu ja que no he trobat massa dades per contrastar).

Per cert, aquesta figura està tan arrelada a Barcelona que cada 31 de desembre es celebra la cursa dels nassos i enguany ja ha arribat a les 11.000 inscripcions. Desconec si l’Home dels Nassos es diu Silvestre (avui és el seu sant) ni si participa a la cursa barcelonina, però per si de cas, aconsello a tots els atletes que el cerquin (que mai se sap!).

I ja que parlem de nassos,  sabíeu que hi ha un petit poble a Bellver de la Cerdanya anomenat Nas? I com definiríeu el vostre? De patata, de carxofa, de verro, d’albergínia, de trinxet, de moixeta o de xibeca? I què us sembla recordar el munt de frases fetes que tenim sobre les nàpies (paraula que, curiosament, es refereix a les protuberàncies molt grosses i no a totes en general)? Aquí us en deixo algunes: “arrufar el nas“, “clavar els nassos“, “deixar amb un pam de nas“, “ficar el nas“, “mullar el nas de saliva”, “no veure-hi més enllà del nas“, “pujar la mosca al nas“, “riure per sota el nas“, “tancar la porta als nassos“, “tenir nas“…

Que tingueu un 2013 de nassos!

Fins i tot hi ha sants que, pel seu nom, les rimes amb aquesta part del cos són evidents i constants. Estem parlant de Sant Tomàs: “per Sant Tomàs, fred al nas“, “per Sant Tomàs, la neu al nas“, “per Sant Tomàs, agafa el porc pel nas“, “per Sant Tomàs, agarra lo gorrinet pel nas“, “per Sant Tomàs, qui no te llenya li tremola el nas“, per Sant Tomàs, de la boca al nas“, “per Sant Tomàs, qui té porc que li piqui el nas“, etc.

I així he arribat al darrer escrit de 2012. Cada setmana m’ha agradat compartir amb tots vosaltres les curiositats relacionades amb la llengua que he anat vivint. Espero que l’any vinent seguim aprenent, descobrint i estimant la llengua que ens uneix. Que tingueu un 2013 de nassos!

Curiositats dels betlems

Betlem a Albaida

Ja hem estrenat la temporada nadalenca i de ben segur que a moltes llars ja hi ha el betlem. Però us heu fet mai aquestes preguntes?

Pessebre o betlem?

Es tracta de dues paraules sinònimes. Segons el diccionari català-valencià-balear, la forma betlem s’utilitza de Tarragona cap al sud del territori de parla catalana i també  a les Illes Balears. A la resta del Principat, s’empra la forma pessebre. Ara bé, sorprenentment, el DIEC no recull la forma betlem i el Salt sí que la recull però defineix pessebre enlloc de betlem. A l’enciclopèdia catalana apareix “Betlem” però no com a la representació popular del naixement.  Un fet curiós, no trobeu?

Quan es munta i es desmunta?

La tradició diu que el 25 de novembre, Santa Caterina, marca l’inici del muntatge del pessebre. Tot i que a moltes cases desaparegui l’endemà del dia de Reis,  s’hauria de mantenir fins el 2 de febrer, dia de la Candelera.

Tots els betlems són iguals?

Neules al betlem de l’Alqueria Blanca (Mallorca)

Evidentment que no. D’una banda hi ha les figures d’arrel religiosa que es mantenen en la majoria d’escenes com la  Mare de Déu, el sant Josep, l’infant Jesús, l’àngel, etc. Però potser els elements més interessants són els populars, els que fan referència als costums i tradicions propis de cada territori. Per exemple, a Menorca s’hi posa una enramada de murta, a Mallorca hi ha sínies i molins de vent i s’hi pengen neules.

Neules al betlem i l’església?

A Mallorca es pengen a  les esglésies i damunt del betlem neules decorades amb motius nadalencs. Antigament, durant les Matines de Nadal (la Missa del Gall) la Sibil·la, en acabar el cant profètic, utilitzava l’espasa per a tallar els fils que les subjectaven i així tothom podia agafar-les. Avui en dia ja s’ha perdut aquesta tradició (la de tallar-les) però molts betlems i esglésies llueixen les neules tan treballades.

El caganer català és internacional?

La figura del caganer és de les més estimades  al territori català i també ha despertat molt d’interès arreu del món. Enguany, l’ associació “Amics del Caganer” ha viatjat fins a Colònia, Alemanya, per a participar a la fira nadalenca. Aquest 2012 el caganer ha estat el convidat especial. Curiosament, a Colònia també hi ha una tradició “caganera” ja que en tenen un de molt gran a la façana d’una casa.

Hi ha caganers per a tots els gustos!

El caganer està de moda?

És interessant veure com al “google” apareixen gairebé 400.000 resultats a la cerca “caganer”. A banda de l’associació “Amics del Caganer” abans esmentada, hi ha un munt de grups i pàgines web sobre aquesta figura. Una de les més curioses que he trobat al facebook: “Colla de caganers de pessebres vivents”.

Què amaguem, un caganer o un frare?

El joc d’amagar el caganer i fer que els més menuts, i els que no ho són tant, el cerquin fa que sigui una de les figures més simpàtiques del betlem. Fa uns anys, des de l'”Associació de Betlemistes de Mallorca” es vol recuperar la tradició d’amagar (i trobar) un frare o ermità. Hi ha molts mallorquins que no recorden aquesta figura en el seu pessebre però  l’associació afirma que està documentada, sobretot, a la zona de Llevant. La desapareguda TV de Mallorca en va fer una entrevista a la persona impulsora d’aquesta iniciativa però no trobo l’enllaç. Ho seguiré investigant!

Tenim altres figures autòctones i populars?

Els betlems recullen els elements propis i populars de cada territori (betlem de l’associació “Amics dels Betlems de Ferreries” (Menorca))

Una servidora, barcelonina de naixement, recordo que el meu pare m’ensenyava el Manelic (el personatge de “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà), el pescador, el pixador, els pastors que bevien amb porró, etc. Si voleu recordar més personatges tradicionals, consulteu aquest treball de l’expert betlemista Ignasi Carbonell sobre les figures populars dels pessebres (i de passada, tota la seva web dedicada als pessebres) . Us encantarà!

I avui vull acabar aquest escrit amb una nadala molt adient: “El caganer“. És la que ha utilitzat TV3 i Catalunya Ràdio per felicitar les festes (i esperem que ben aviat la felicitació pugui arribar també al País Valencià). L’ha composta Albert Pla i hi  participen els Manel, Gerard Quintana, Estopa, Joan Miquel Oliver… Molt d’anys i bons!

Teresetes, tirisitis, titelles, sibil·les i pastorets

El Betlem de Tirisiti d’Alcoi és un espectacle centenari que cal veure.

El Nadal s’acosta i ja comencen a respirar-se les tradicions populars catalanes típiques d’aquestes dates. A tot arreu del territori català es representa el mateix? No, i tenim un munt de tradicions (i paraules) per compartir.

A Alcoi es celebra “El Betlem de Tirisiti“, una tradició de més de 100 anys declarada Bé Inmaterial d’Interés Cultural per la Generalitat Valenciana. Es tracta d’una representació de titelles que barreja elements religiosos com és el naixement de Jesús o els reis mags amb tradicions populars com són els moros i cristians i costums locals alcoians (en la funció es barreja la llengua catalana i la castellana). El protagonista és en Tirisiti, un personatge identificat amb una barretina i que està casat amb na Tereseta. Aquí us deixo una petita mostra de en Tirisiti en acció! Si teniu l’oportunitat de veure’l en acció no us el perdeu, de ben segur que us encantarà!

Quina relació tenen en Tirisiti i na Tereseta amb les teresetes mallorquines?

Desconec si la relació està feta expressament però curiosament “Tereseta” en plural, “teresetes“, és la forma que empren els mallorquins per designar el que els principatins anomenem “titelles“. La primera vegada que ho vaig sentir em va sorprendre però “teresetes” és una forma preciosa de parlar d’aquest tipus de ninots.  De fet, a Mallorca es celebra “El Festival Internacional de Teatre de Teresetes”, un esdeveniment que ja ha arribat a la 14a edició i que està fortament arrelat a l’illa. No he pogut confirmar si al País Valencià també es fa servir la forma “tereseta“. Si algú sap a quins territoris de parla catalana també la fan servir, ho podrà compartir?

El Cant de la Sibil·la a Randa.
festimatge.skamot.com

Tornant a les actuacions teatrals nadalenques, hi ha una representació imprescindible i cabdal per la nostra cultura: el Cant de la Sibil·la.  Es tracta d’una tradició que té l’origen a l’edat medieval i que s’ha mantingut ben viva a Mallorca i l‘Alguer. Es canta a les Matines de Nadal (el que a altres llocs del territori català s’anomena “Missa del Gall“) i s’anuncia així l’arribada de Jesús i el judici final.  És tot un referent i  ha estat declarat  Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (el 2010). En els darrers anys s’ha recuperat la tradició al País Valencià i també a Catalunya. Sentir aquest cant posa la pell de gallina. Aquí us deixo un petit vídeo

Si ens allunyem una mica del territori litúrgic ens trobem amb “Els Pastorets“. Tots els principatins que en algun moment de la vida han format part d’algun grup de teatre (com una servidora) coneixen de memòria el text de “Els Pastorets” de Folch i Torres (tot i que també hi ha versions molt famoses com la de Lluís Millà, en la que els protagonistes són en Borrego i en Carquinyoli). Es tracta d’una funció teatral en la que la vida de dos pastorets (en Lluquet i en Rovelló en l’obra de Folch i Torres) es barreja amb el naixement de Jesús i la lluita entre el bé i el mal (representat pels dimonis que volen impedir el naixement). L’origen d’aquesta tradició el trobem al teatre religiós medieval català tot i que  en el segle XIX es torna a fer popular i guanya nou impuls.  Cada any a milers de teatres del Principat es representa la mateixa història i tots els infants gaudeixen una vegada i una altra amb les divertides peripècies dels dos protagonistes.  Si voleu saber on gaudir d’ “Els Pastorets” podeu consultar la web de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya tot i que n’hi ha molts més.

El Jove Calassanç Teatre de Barcelona representa “Els Pastorets” des de fa més de 25 anys.
http://www.jcteatre.cat

Ja ho heu vist: tirisitis, teresetes, sibil·les i pastorets han emocionat diverses generacions de catalanes i catalans. Si descobrim les tradicions que compartim podrem estimar i gaudir cada raconet de la nostra cultura. Per ampliar la informació us recomano aquest enllaç sobre teatre popular. És clar, senzill i educatiu i està destinat a tots els públics. Sabreu superar l’enquesta final que us proposa?

APUNT. Aquesta entrada està dedicada a Xus Sempere @xussem de Vila-real per ser el seguidor @atotallengua número 200. Moltes gràcies! Em fa molta il·lusió que aquest projecte segueixi endavant. I com sempre, si voleu, podeu compartir els vostres coneixements lingüístics i culturals. M’encantarà llegir-vos!

Paraules de cotó

Què us evoca el cotó en pèl o cotó fluix? Quina textura us transmet? Quina sensació us provoca? Quins records us desperta?

Avui vull parlar-vos d’una de les paraules més evocadores que conec.  Potser és perquè l’associem a la infantesa, a la protecció, a la imaginació, a  la suavitat… Estic parlant del cotó.

Recordo la primera vegada que un amic valencià, en una fira, em va voler comprar cotó en pèl dolç.  Mai havia sentit aquest mot i em va estar explicant que es referia a aquell sucre voluminós i suau, generalment de color rosa, que envolta un pal i que es transforma en una substància enganxifosa quan ens l’apropem a la boca per a clavar-li un mos . Quina expressió més preciosa! Cotó en pèl!

Aquell dia vaig descobrir que els valencians anomenen cotó en pèl al que altres catalanoparlants anomenem cotó fluix (el cotó hidròfil que fem servir per guarir-nos les ferides). No trobeu que és una forma meravellosa? Estirant el fil ens trobem amb l’acció d‘encotonar, és a dir, farcir alguna cosa de cotó. Tan sols pensant-hi, no us ve de gust encotonar els somnis? Encotonar els records?

Melicotó, bresquilla, préssec… Vàries paraules per a la mateixa fruita o sabors diferents?

Si canviem radicalment de contingut però mantenim el cotó apareix el melicotó. A les Illes Balears anomenen d’aquesta manera el fruit que al País Valencià és la bresquilla i a altres indrets, el préssec. Hi ha qui pot pensar que és un castellanisme flagrant però en realitat no és així i simplement “fa el préssec” (la incultura lingüística, de vegades, fa que fem valoracions del tot equivocades). És una paraula que deriva del llatí melu cotōnĕu . Per cert, al DIEC defineixen el “melicotó” com un “préssec d’una varietat molt suculenta”. En canvi, si busquem “bresquilla”, en aquest cas la definició diu “préssec d’una varietat primerenca i molt saborosa”. Quina és la conclusió que s’extreu? Que préssec, bresquilla i melicotó no són sinònims? Bé, sigui com sigui, s’ha de reconèixer que la paraula melicotó és molt evocadora (unir la dolçor de la mel i la suavitat del cotó en un sol terme és, conceptualment, molt poètic).

Tant si sou de cotó fluix o cotó en pèl, o si mengeu melicotons, préssecs o bresquilles, no us ve de gust  volar enmig d’aquests núvols i dormir damunt d’un bocinet de cotó?

On aniries amb una bata?

Qui s’anima a regalar una bata per celebrar un aniversari de festeig?

Feia poc temps que vivia a Benaguasil (Camp de Túria) i encara no estava integrada al 100% a la idiosincràsia del poble. Estava parlant amb un xic de Benissanó (una petita població a 2 km de Benaguasil) sobre quin regal volia fer a la seva xicona per celebrar el seu primer aniversari plegats. El noi em va sorprendre moltíssim!

-Li regalaré una bata!

-Una bata? -no m’ho podia creure.

-Sí. Sé que li agrada portar bates. I pensarà en mi quan la duga! -em rebatia emocionat.

-Però potser ella prefereix una altra cosa més… més…  romàntica- li contestava jo.

-Ja! Però una bata és un regal útil i la farà servir molt!

No hi va haver manera. Reconec que una bata no és el regal que m’esperaria del meu xic per celebrar el primer any de festeig però jo no era la xicona en qüestió i, ell, això sí, era molt creatiu.

Van passar uns dies i ens vam creuar a l’avinguda del poble. Anaven els dos agafats de la mà i se’ls veia tan enamorats que feien ràbia.

– Què? Com va anar la celebració?

-De categoria! Em convidà a sopar i em regalà una bata que feia temps que volia comprar-me -em va explicar ella.

-Sí, sí. Quan estiguis per casa pensaràs en ell- contestava sense entendre massa aquesta fixació per les bates.

-A casa? I fora! Si és preciosa!- em replicava emocionada- Tu no ets de bates?

A Benissanó (Camp de Túria) les xiques treuen les bates al carrer. Però no les bates d’estar per casa!

Sí, per casa sí però pel carrer no. Això d’anar amb bata de “boatiné” i els rul·los pel carrer ho tenia reservat a les àvies però, vés a saber, això de viure tants anys en una gran ciutat potser m’havia fet perdre la perspectiva.

Pocs dies després, just quan passava per davant d’una botiga de barri, vaig entendre-ho tot. Un retol gegant anunciava “Liquidació de bates” . I les famoses “bates” eren uns vestits preciosos. Quin ridícul! Ara ho tenia clar: el que per a ells eren bates per  a una servidora eren vestits! I vist així, un vestit pot ser un regal molt encertat per  a un primer aniversari!

Per cert, no he pogut confirmar si hi ha més pobles on bata i vestit són sinònims. En coneixeu algun?

Quina és la millor cançó protesta en català? Què en penses?

Volem pa amb oli!

Aquesta és la pinta que fan els pa amb olis a Mallorca. Boníssims!

“Volem pa amb oli” és una cançó tradicional catalana que ha estat versionada per diferents grups com ara “Esquirols”, “La Trinca”, “La Cobla Catalana dels Sons Essencials”, Marcel Casellas o fins i tot “Peret” (hi ha qui pensa que aquesta darrera versió és una burla).  És un crit senzill i revolucionari que té un profund significat més enllà de les notes musicals. En època franquista era una manera encoberta de reclamar la llibertat, ha estat un símbol de rebel·lió, de contestació no formal, una crida a la mobilització, una  amenaça festiva…

Un bon raig d’oli verge d’oliva… Un plaer extrem!

La tornada és aquesta:

“Volem pa amb oli,

pa amb oli volem.

Volem pa amb oli,

pa amb oli volem.

Volem pa amb oli,

Pa amb oli volem.

Si no ens el donen, si no els el donen,

ens el prendrem!”

El final té diverses version: “ens el prendrem (la versió dels “Esquirols”),  en demanem (“La trinca”),  no callarem (“la Cobla Catalana dels Sons Essencials” i “Peret”) o simplement repetint el “volem pa amb oli, pa amb oli volem“.

De fet, Esquirols van fer una segona versió molt més explícita “Volem més pa amb oli” on narren la història d’aquesta expressió i fins i tot canten la tornada en llatí. Aquí teniu l’inici.

És aquesta botifarra, segons els Esquirols, la que els catalans regalàvem als exèrcits romans? Quin plaer de rebel·lió!

“Si repasseu la història
ben clar comprovareu
que demanar pa amb oli
és més vell que anar peu.
Temps era temps cantàvem,
cantàvem xics i grans,
tot fent la botifarra
als exèrcits romans.

Omnes volumus
Oleum et panem (ter)
et si non dabunt, et si non dabunt
robatorem!”

Ara bé, portant el tema lingüístic a la gastronomia, sabíeu que al Principat diem “pa amb tomàquet” al que a les Illes Balears diuen “pa amb oli“? Els principatins obviem l’oli mentre que els balears es mengen, lingüísticament parlant, la tomàtiga. D’aquesta manera han nascut les “pambolieries“, locals especialitzats en aquests plat tan autòcton i saborós (però que no estan recollides ni en el DIEC ni en el DCVB).

Tomàquet, tomàtiga, tomàtic, tomata, tomacó o domàtiga, una part imprescindible del pa amb oli

Tots sabem que el tomàquet té l’origen a Amèrica i que va arribar a la Península al segle XVI. De fet, no es va afegir a l’autòcton “pa amb oli” fins uns segles més tard. Diuen que la invenció és pròpia del món pagès, quan els camperols refregaven el tomàquet en el pa per fer-lo més tou (i poder aprofitar-lo gustosament quan ja era dur). Però si deixem el tomàquet a banda, qui es pot resistir a les delícies del pa amb vi i sucre, del pa amb oli i sal, del pa amb oli i xocolata o codonyat, pa amb mel i nous, pa amb llard i sucre, pa amb tel de mel i llet, pa amb all i raïm…  Si voleu veure totes aquestes receptes, podeu consultar-les a l’Institut català de la Cuina.

En aquest cas, les tradicions culinàries i musicals es combinen en el “pa amb oli“. Una combinació de notes i sabors senzilla però amb una gran càrrega de catalanitat.  Us ve de gust un bon “pa amb oli” a ritme de rumba?

Escolteu aquest versió del “Volem Pa amb Oli” de La Cobla Catalana dels Sons Essencials. Impressionant!

La llengua de bolets

S’anomenin com s’anomenin a Mallorca (esclata-sang), Eivissa (pebràs), Principat (rovelló) o País València (rovelló), aquest és el destí que espera als Lactarius sanguifluus

Quan vaig arribar a Mallorca, una companya de Pòrtol va fer servir un verb que em va encantar: llenegar. Una servidora mai l’havia utilitzat (tot i que és preciós) com a sinònim de relliscar o esvarar però sentir-lo em va retornar a la infantesa. Recordo quan anàvem a buscar rovellons i tornàvem (si hi havia sort) amb els reis de la corona i uns altres bolets grisosos, llefiscosos i coberts amb una espècie de “bava” als que anomenàvem “llenegues”. Mai m’havia plantejat el perquè es deien “llenegues” però 15 anys després, o més, trobava la resposta a Mallorca. Les “llenegues” s’anomenaven així perquè tenien un barret que relliscava. Ara tot tenia sentit!

I parlant de bolets, si al Principat diem “anem a buscar rovellons” per a referir-nos a l’acte d’anar a cercar bolets, a Mallorca es diu “anam a cercar esclata-sangs“. Rovellons i esclata-sangs són el mateix bolet i les dues dues paraules fan referència al color vermellós de la seva carn (a Eivissa en diuen Pebràs) però el terreny boletaire no sempre és tan senzill com pot semblar a primera vista. Els esclata-sangs són de l’espècie Lactarius sanguifluus, es consideren els més saborosos i també es poden anomenar vinaders. Però moltes vegades es confonen amb els pinetells, uns bolets molt similars (tot i que no tan saborosos) més fàcils de trobar. Aquests són els Lactarius deliciosus i també es diuen  rovellons d’obaga.  Degut a la similitud de noms i de característiques, molts principatins es refereixen als rovellons quan en realitat es tracten de pinetells, i és clar, en aquest cas no estaríem parlant dels esclata-sangs autèntics. Una mica confós, oi?

Per a un boletaire autèntic, aquesta visió és la més semblant a la felicitat terrenal

En resum, la denominació dels bolets és un terreny interessantíssim per analitzar des dels punt de vista lingüístic ja que hi ha noms tan curiosos com potetes de perdiu, trompetes de la mort o vaquetes negres, apagallums, mataparents de cama-roja,  cassoletes blaves o vermelles, pets de llop, ous del diable o fetges de vaca. Us deixo l’enllaç a una pàgina molt útil de bolets, amb imatges, mapes i recursos gratuïts per a no “llenegar” en el terreny boletaire. Per cert, coneixeu noms originals de bolets? Com s’anomena la llenega al País Valencià?  Ho voleu compartir amb Atotallengua?

Pardals, cabotes, clòtxines i cantimplores

Una figa pot ser molt més que un vegetal!

Fa uns anys, uns amics parlaven d’una revista anomenada “La Cabota“. No em pregunteu el perquè, però la paraula “cabota” em va semblar preciosa: senzilla, sonora, rodona. Fins aquí tot era perfecte fins que els meus amics, valencians, em van explicar que “cabota” volia dir “gland dels penis“. Aquesta no la coneixia!

I és que, coneixem totes les paraules que fem servir per parlar dels òrgans sexuals masculins i femenins? Normalment fem servir noms d’ocells (pardal), d’animals marins (petxineta) i també hortalisses (nap) i fruites (figa). Algunes paraules masculines serveixen per parlar de l’òrgan sexual femení (clot) i també a l’inrevés (pastanaga). Els embotits, per la seva forma, també són molt útils a l’hora de designar l’òrgan sexual masculí: llonganissa.

Com anomenem l’òrgan sexual masculí (el penis)?

Un resum de les paraules catalanes més emprades per parlar del penis. Tota una gran banana d’opcions originals i divertides!
Cliqueu aquí per veure el mapa interactiu.

Raba, tranca, piu, pixo, pelila, pardal, canari, nap, canut, llonganissa, verga, safranòria, pastanaga, pardal, cigala, nano, moniato, bitlla, aparell, membre, ciri, barrina, broca, flabiol, fava, cabota, bengala, carall, melindro, rave, cuca, piula, pixa, salsitxa, quirra, tita, titola, “polla” (gran castellanisme), espasa, albergínia, estri, fera, mangala, escarpra, cua, bestioleta, homenet de l’entrecuix, joanet, penjoll, ocell, espàrrec, estaca, canvi de marxes, xoriguer, xiulet, clarinet, trombó de vares, cuca, pal, torxa, biberó, semaler, fitora, cuc, mànec, pelleringa, ximbomba, farmacèutic, botifarra, carquinyoli, trompa, sometent, palanca, cacauet, pitxa, pixa, fal·lus, plàtan…

I els testicles?

Pebrots, ous, castanyoles, borles, arracades, collons, castanyes, “el que no sona”, atributs, vergonyes, parts sensibles, “dallonses”, pilotes, mandonguilles…

Com anomenem l’òrgan sexual femení?

Paraules catalanes per designar la figa.
Cliqueu aquí per veure el mapa interactiu

Vulva, figa, xona, clot, forat, parrús i parrussa, clòtxina, petxineta, cova, bombonera, musclo, cloïssa, badia, patata, patatona,  pasteló, cotorrina, cony, fava, talpera, cau de la serp, foradet, cresta de l’alegria, esparreguera, forat de l’alegria, gruta, amagatall, porta, cau, tofa, marduix, paracota, conill, tall…

Quines paraules fem servir per parlar dels pits?

Pomes, peres, càntirs, mamelles, boies, carabasses, metes, pitreres, cantimplores, regatera, bafles, congues, popes, tetes, petaques, iots…

Si el tema us interessa, us recomano que llegiu l’entrada del bloc “Coses de la llengua“. Una visió molt àmplia i profunda feta per Josep Milà “amb dos pebrots”!

Per cert, el tema dels sinònims i els eufemismes ha inspirat molts músics per fer-ne cançons divertides i curioses. Dos exemples: “Que bé que va” d’Elèctrica Dharma i “Cançó monya” dels Bajoqueta Rock. Pel que fa a la utilització dels òrgans sexuals masculins i femenins en parlarem un altre dia, que és un tema que dóna molt de si!

Si vosaltres coneixeu més sinònims, afegiu-los. A veure si entre tots construïm una llonganissa lingüística ben llarga!