La frase impossible

De quantes maneres diferents series capaç de fer servir un “oi”?

Una de les primeres coses que una principatina aprèn quan viu a les Illes Balears és que ha d’anar molt en compte quan fa servir la partícula “oi“. Una servidora estava acostumada a dir cada dos per tres “oi que és bonic?” o “us sembla bé, oi?“. Però un dia vaig sentir un mallorquí que s’exclamava amb un sonor “quin oi!” en veure tots els plats bruts acumulats a la pica durant uns setmana. Quin oi? Què volia dir aquesta petiteta partícula? Doncs en realitat és sinònim de fàstic i es pot utilitzar en singular i en plural. Una paraula curta i preciosa!

Cal dir que dues vocals unides tenen molt més sentit del que semblaria a primera vista. Hi ha un tipus de música que s’anomena així, és una variant del punk britànic i diuen que té l’origen en l’expressió en anglès típicament cockney “hoi, you!” (“ei, tu!”).

Però si tornem a casa, trobem la forma “oi” per expressar sorpresa (“Oi!“) però sobretot s’empra per exclamar dolor i d’aquí vindria l’expressió “tot són ois” fent referència als constants gemecs. Una altra opció és fer-lo servir per transmetre conformitat: “oi, i tant que ho faré!”

I aquí arribaria la frase impossible. Un parlant podria dir sense problemes:  “Quin oi, oi?”

Genuïnament, un mallorquí escolliria l’opció “Quin oi, no és ver?” mentre que un de central (per posar un exemple) preferiria exclamar “quin fàstic, oi?“.  Ara bé, una persona que conegui aquestes variants podria utilitzar-les alhora (seria ideal, però, que qui l’escoltés també les conegués, o almenys, hagués llegit l’entrada d’avui d’Atotallengua”).  Oi que que és interessant (i no fa oi) tot això de l’oi?