Sóc de Can Fanga, pixapins i camaca!

El Parc de la Ciutadella és un dels indrets preferits pels pixapins per passejar sense sortir de Barcelona.

Ara que comença la temporada dels rovellons i que les muntanyes s’ompliran de ciutadans de les capitals a la recerca i captura de bolets, he pensat que era necessari parlar dels pixapins: un terreny apassionant i immens. Tots coneixem paraules per designar, de forma burleta, als pobles del costat i sobretot a les capitals. Els malnoms de vegades estan fonamentats en un fet històric o, simplement, es basen en tòpics purs i durs però sempre tenen un caràcter pejoratiu (però amb un tarannà irònic i graciós).

Jo he nascut a Barcelona i sempre m’han penjat malnoms que, tot i ridiculitzar-nos, són simpàtics i fan una bona descripció del que som o hem estat els habitants de Barcelona.

Pixapins: aquest és un dels més  coneguts. Ens anomenen així perquè quan sortim de casa i ens endinsem als boscos sempre trobem un bon pi per a fer una “pixaradeta” (caldria pensar si ho fem per marcar el territori però això ja seria anar massa enfora!). La micció és més plaent a la soca d’un arbre sempre que tinguem la rereguarda vigilada (bàsicament per no ensenyar el cul).

És molt probable que un barceloní, en veure aquest bucòlic paisatge menorquí, exclami: Què maco!

Camacos: el que més s’identifica amb una servidora. Els barcelonins parlem el subdialecte central barceloní i això fa que les “o” les pronunciem com si fossin “u” i les vocals neutres les obrim fins a dir una “a” ben clara (entre moltes altres característiques). Una de les expressions més utilitzades que gosem dir quan veiem, per exemple, un cérvol és: “Què maco!” Així, doncs, ens hem convertit en “camacos” i “camaques” genuïns.

Fanguers o de Can Fanga:  aquesta denominació és la més històrica (per dir-ho d’alguna manera). Quan s’estava construint l’Eixample a la ciutat comtal i plovia els carrers es convertien en fangars (d’aquí, el malnom). De fet, la primera vegada que es va fer servir aquesta expressió va ser a la  revista satírica  “L’Esquella de la Torratxa” (i curiosament els primers en utilitzar-la van ser barcelonins per referir-se no només als habitants de la capital sinó als de tota Catalunya).

Diuen que hi ha qui també ens anomena “diesels” (dedueixo que pels cotxes que fèiem servir quan anàvem a passar el cap de setmana al poble)  o “camalluents” (aquí sí que em perdo) i suposo que també n’hi ha molts més.

Un parell de llonguets a la mallorquina

Com que he viscut uns anys a Palma, durant aquests  període de la meva vida també he sigut llongueta (paraula emprada a la Part Forana per a referir-se als habitants de Ciutat): el llonguet és un tipus de pa característic de la capital mallorquina.

Ara ja ho he confessat. He estat fanguera, camaca, pixapins, xava (per la meva manera de pronunciar el català) i llongueta i reconec que ser-ho m’agrada. Ara he començat una nova etapa al País Valencià. Hauré de descobrir quins malnoms lluiré orgullosa a partir d’ara (encara no he trobat quin és el malnom dels valencians de la capital.  Hauré de continuar investigant!)

I a vosaltres com us diuen? Quin és el vostre malnom?