Als barcelonins també ens anomenaven porcells.
Imatge: Michael Toora’s Blog
Fa uns dies parlava dels malnoms dels habitants de les capitals però em trobava amb algunes llacunes. Després de preguntar a amics i també consultar-ho a la xarxa infoMigjorn (és un butlletí amb informació fresca i de debat sobre la nostra llengua. Podeu informar-vos clicant al nom) he trobat respostes. Aquí us en faré cinc cèntims.
Primer de tot, en Pere Mateu, al bloc mateix, demanava un terme alternatiu a “malnom“. He trobat una possible solució: “renoms col·lectius“. El mot l’utilitza Pere Navarro Gómez a l’estudi “Gentilicis, renoms col·lectius i dites tòpiques de la comarca de la Terra Alta“. Us deixo l’enllaç. A mi m’ha semblat un estudi molt ben fet.
Com s’anomenen els valencians de la capital? En Ventura, de Sueca, va comentar que s’anomenen: “els de la capi” o bé “capitalinos“. Uns mots que han estat confirmats per en Víctor de l’Eliana, que també ha afegit “capitalins“.
En Joan Carles, d’Elx, ha confirma que els vells del Camp d’Elx -la part rural de l’ample terme municipal- coneixien els del “poble” (la ciutat) amb el nom de “xerevitos” i “pixavins” (la seva sogra de 80 anys encara ho diu així). També hi havia la dita “sembla que begues aigua de font”. El motiu era que a Elx ciutat hi havia fonts públiques però al camp es bevia dels pous d’aigua de pluja o dels aljubs al peu de la serra… També afegeix que els d’Alacant, segons la vella cançó elxana, eren “senyorangos”
A Elx hi ha “pixavins” i “xerevitos”
En Miquel Àngel de can Manacor, ha explicat que als ciutadans, o palmesans, els solen anomenar “llonguets“, però més sovint ha sentit “panets“. També ha explicat que, antigament, els barcelonins eren anomenats “porcells“. En Miquel Àngel de Sant Joan Despí ha afegit que modernament als barcelonins els anomenen “dièsels” perquè corren molt i gasten poc -ara que el preu de la gasolina dièsel està al mateix nivell si fa no fa que la normal, això de dièsel ja està passat de moda. També comenta que els de Puigcerdà s’anomenen “gormands“, els de Llívia “llepatupins“, els de Sitges “socarracristos“, etc.
En Miquel Àngel de can Manacor confirma que això de “socarracristos” també ho va sentir a dir a Torelló, dins la Plana de Vic (no recorda a quin poblet es referien). Li varen contar que, en una processó, algú havia acostat massa un ciri encès al Sant Cristo, que s’havia calat foc.
També ha compartit unes cançons mallorquines:
1) A Sineu veuen el gep dels altres i no veuen el seu.
2) A Porreres són xuetes,
els ho poreu demanar,
perquè varen baratar
Jesucrist amb figues seques.
3) El campanar de l’església de Campos està sobrecapçat per una estàtua de Sant Julià (que segons els goigs era d’Etiòpia):
Campos, campanes noves
amb so campanar esquerdat,
i sant Julià enfilat
perquè robava garroves.
4) Santanyí, poca aigua i mal vi.
5) A l’església de Santanyí hi ha un orgue barroc monumental, centre de pelegrinatge de molts de músics alemanys, sobretot orguenistes:
A Santanyí, en tocar l’orgue,
fiquen dos porcs dins un sac;
un fa “nyic!” i s’altre “nyac!”:
s’avénen com un rellotge.
6) A Campos, ses campaneres,
quan acaben es jornal,
se tanquen dins es corral
i bramen com a someres.
I finalment, en Miquel Àngel de Sant Joan Despí ha compartit parèmies de les Pereres i Puigcerdà:
“El rector de les Pereres
en té un ciri sense ble,
se’l repica per la panxa
tot cant el kiriè.
(Les Pereres és un agregat de quatre cases que es troba entre Vilallobent i Queixans, a quatre quilòmetres de Puigcerdà?
Un altre referit a Les Pereres, i al ser rector:
El rector de les Pereres,
quan repica l’oració,
amb les dents aguanta les cordes
i una mà a cada colló.
Aquí en va una de Puigcerdà:
Quins són els tres monuments de Puigcerdà?
El llac, el campanar
i la pixa d’en Campà.
(Aquest Campà era un funcionaria municipal -mort no fa deu anys- que -diuen- tenia el membre viril bastant llarg)
O aquesta altra parèmia -que jo trobo deliciosa perquè no reconeix les fronteres administratives:
A Meranges, hi canten els àngels;
a la Tor, els angelets,
però si voleu nines maques,
‘neu a la vila d’Enveig
(Meranges, poble de la Baixa Cerdanya, mentre que Enveig i la Tor són de la Catalunya Nord)
I ja com a final, i per a no fatigar-vos:
Les noies de Palau,
totes van de cinc en cinc,
i una li diu a l’altra:
“Mira què pelut el tinc”.
Palau és el nom abreujat de Palau de Cerdanya, poblet a vuit quilòmetres de Puigcerdà, però que es troba ja dins l’Alta Cerdanya i que pertany, per tant, a la part francesa de la Cerdanya.”
Moltíssimes gràcies a tots per haver compartit tots aquests coneixements! Aprofito per deixar-vos un enllaç d’un Curs bàsic de toponímia en línia gratuït de l’International Cartographic Association (ICA) (en anglès) i també la de la Societat d’Onomàstica. És un món immens i apassionant!
Atotallengua 
Bona troballa, això de “renom col·lectiu”. Mercès!