De quin color és la teva botifarra?

La dita “hi ha més dies que llonganisses” té tota la raó de ser!

Avui faré un exercici de memòria i tiraré uns 25 anys enrere, quan la mestra, a l’escola, ens va preguntar quin era el nostre entrepà preferit.

-El de xoriço vermell de la Lluïsa- vaig dir, tota orgullosa de la meva aportació gastronòmica.

-Però si tots els xoriços són vermells!- va puntualitzar la mestra.

– Però el xoriço normal no és com el xoriço vermell de la Lluïsa! A mi m’agrada el seu- responia enfada i incompresa, enmig de les burles dels companys de classe.

Com era aquest embotit tan meravellós (us el recomano)? Doncs era un xoriço tou, vermell, que es menjava cru i desfet dins del pa (i que estava fet a Torà, la Segarra). Era molt diferent del xoriço dur que  es menjava a rodanxes (i així el diferenciàvem a casa).

Va passar el temps i em vaig oblidar d’aquesta rebequeria infantil fins que, uns quants anys més tard, a altes hores de la matinada, em vaig veure immersa en una discussió molt similar sobre el color dels embotits.

-A vore, de quin color és la teua botifarra?- em demanava indignat un xic de Llíria.

-Rosat tirant a blanc- contestava jo.

-No, és negra! El que és blanc és la llonganissa!-explicava ell.

-No, la llonganissa és vermella!- va respondre el meu company felanitxer

-Vermella?- sorpresos, el llirià i jo alhora.

La policromia de botifarres i llonganisses va durar hores fins que vam arribar a la conclusió que tots teníem raó (més o menys tots teníem embotits similars però amb un nom diferent).

Al que per a mi (barcelonina) era la botifarra típica (la que es fregeix amb seques) al País Valencià l’anomenaven llonganissa  (però sense ser tan gruixuda). La seva botifarra (la del llirià) era la meva botifarra negra mentre que per al felanitxer,  era blanca, més ampla i es menjava crua (similar al “bull blanc” o “donegal“, també anomenat bisbe blanc, bufa, peltruc i botifarra blanca gruixuda). Per cert, la llonganissa també es pot anomenar “llamp del sostre“.

On hi hagi una bona botifarra…

Per seguir embolicant la troca, la botifarra valenciana és molt similar al botifarró principatí (de carn o de ceba) i a la baldana de les Terres de l’Ebre però no té res a veure amb el botifarró mallorquí (més blanquet i molt especiat).

I la llonganissa? Per al mallorquí, la llonganissa era molt similar al que els valencians i els principatins anomenem sobrassada, però molt més fina. De fet, la llonganissa mallorquina i el xoriço vermell de la Lluïsa es pareixien moltíssim (tot i tenir un gust diferent). I tornàvem al començament: el xoriço vermell dels meus somnis.

I em deixo infinitats d’embotits com ara la carn-i-xulla menorquina, la botifarra d’ou (groga), el fuet, el camallot mallorquí, el ventre farcit ‘dEivissa, la llangoïssa traidura de les comarques pirinenques o la girella del Pallars i La Ribagorça. Us deixo un enllaç a Gastroteca per a descobrir-ne molts més amb fotografies i referències al territori català on s’elabora.

I quina conclusió extrec de tota aquesta policromia d’embotits? Que botifarres i llonganisses són un signe identitari. Tots creiem que la nostra és la millor però en realitat, aprofitant la riquesa gastronòmica de la nostra terra, si tastéssim la del veí potser encara ens agradaria més.  I és que ja ho diuen, ja:

“Si vols botifarra, agarra!

Si vols llonganissa, avisa!

Si vols xoriço, dis-ho!!