Quan és temps de collir castanyes…

Castanyera

Quin infant no es prepara per a celebrar la castanyada com toca?
Imatge i article sobre la castanyada: http://meteosag.blogspot.com.es/2010/10/la-castanyada.html

Quan comença el fred i els carrers s’omplen de bufandes i d’olor de castanyes i moniatos torrats, la nostàlgia em retorna a l’escola, quan celebràvem la castanyada, fèiem panellets immenjables i pintàvem dibuixos de la Pilarín Bayés.  I les cançons! Qui no coneix “En Marrameu” de Xesco Boix?

Aquesta cançó em porta directament al primer Tots Sants que passava a Mallorca, quan una amiga em va demanar si podia vigilar-li la filla 10 minuts.

-És molt tímida però ja veuràs. Quan t’agafi confiança, no callarà!- em va dir sa mare.

De tímida n’era molt, la nina! No obria la boca per a res.

-Ja heu fet panellets a l’escola?

Silenci.

– Quin panellet t’agrada més?

Silenci. Va moure el dit per rascar-se el nas.

Així que una servidora va provar amb la cançó que mai falla amb els nens: “El Marrameu”.

-“Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc,

Ja n’hi peta una als morros, ja tenim marrameu mort!”

Silenci.

Què m’estava passant! Jo que tenia un passat de monitora i molta traça amb els infants. Si em sabia cinquanta mil  cançons d’esplai! Acabaria passant-s’ho bé amb mi sí o sí. Així que, al mig del bar, vaig començar a cantar-li “La castanyera“:

“Quan és temps de collir castanyes, la castanyera, la castanyera…”

Silenci. Un petit somriure.

Ja la tenia! Un petit esforç i me la guanyaria. Vaig posar-me dreta i vaig començar el meu espectacle coreogràfic:

“La camisa li va petita, la faldilla li fa campana, les sabates li fan cloc cloc, i en ballar sempre gira així!”

Estava tan emocionada amb la cançó que no em vaig adonar que la gent del local em mirava i que la mare de la nina silenciosa ja havia tornat. Va ser en aquest precís instant que va pronunciar les seves primeres paraules:

-Mama, què li passa?

Panellets

Una amiga valenciana em preguntava quina pinta tenien els panellets: aquí teniu els més clàssics de pinyons.
Imatge: http://www.pastisseriairis.com

Aquella tarda vaig descobrir que a Mallorca l’estrella de Tots Sants són els rosaris ensucrats. Es tracta d’uns collarets fets amb caramels i també amb petits panellets d’ametlla o altra fruita seca (que antigament es deien panets de morts) en el que destaca la patena, una peça dolça més grossa feta de carabassa o de xocolata. Els padrins el regalen als seus fillols i aquests el llueixen tot el dia fins que acaben menjant-se’l senceret (un rosari que em recorda molt al que, al Principat, els padrins regalen amb la palma i el palmó el Diumenge de Rams). I parlant de padrins, sabíeu que a Gandesa, Terra Alta, el dia de Tots Sants, els padrins regalen als fillols el “panilló” (un panet acompanyat d’embotits, fruita, vi i aigua i panellets)?.

Si voleu més informació, no us perdeu aquest reportatge dels rosaris de Tots Sants emès per Televisió de Mallorca

Castanyes

Crues o torrades, les castanyes sempre són un plaer (sense punxes, és clar!)
imatges: http://meteosag.blogspot.com.es/2010/10/la-castanyada.html

Tornant a les Illes Balears, també es mengen bunyols de Tots Sants (molt similars als de la revetlla de les Verges, la celebració de la nit del 20 d’octubre en la que els al·lots festegen les al·lotes fadrines, cantant cançons i degustant bunyols i vi dolç).  Diuen que a Eivissa, enlloc de celebrar castanyades celebren pinyonades (però no n’estic segura del tot. Si algú coneix aquesta tradició, la pot compartir?)

Ja han passat molts anys d’aquell dia però cada any,  quan sento l’olor de castanyes em ve al cap la cançó d’en “Marrameu” i “La castanyera”. I somric nostàlgica pensant  en aquesta festa tan nostra i tan especial que a poc a poc es va desdibuixant per l’arribada d’altres celebracions importades. Aquí us deixo la banda sonora de les meves castanyades!

Marrameu, Xesco Boix

La castanyera

De quin color és la teva botifarra?

botifarra fregida

La dita “hi ha més dies que llonganisses” té tota la raó de ser!

Avui faré un exercici de memòria i tiraré uns 25 anys enrere, quan la mestra, a l’escola, ens va preguntar quin era el nostre entrepà preferit.

-El de xoriço vermell de la Lluïsa- vaig dir, tota orgullosa de la meva aportació gastronòmica.

-Però si tots els xoriços són vermells!- va puntualitzar la mestra.

– Però el xoriço normal no és com el xoriço vermell de la Lluïsa! A mi m’agrada el seu- responia enfada i incompresa, enmig de les burles dels companys de classe.

Com era aquest embotit tan meravellós (us el recomano)? Doncs era un xoriço tou, vermell, que es menjava cru i desfet dins del pa (i que estava fet a Torà, la Segarra). Era molt diferent del xoriço dur que  es menjava a rodanxes (i així el diferenciàvem a casa).

Va passar el temps i em vaig oblidar d’aquesta rebequeria infantil fins que, uns quants anys més tard, a altes hores de la matinada, em vaig veure immersa en una discussió molt similar sobre el color dels embotits.

-A vore, de quin color és la teua botifarra?- em demanava indignat un xic de Llíria.

-Rosat tirant a blanc- contestava jo.

-No, és negra! El que és blanc és la llonganissa!-explicava ell.

-No, la llonganissa és vermella!- va respondre el meu company felanitxer

-Vermella?- sorpresos, el llirià i jo alhora.

La policromia de botifarres i llonganisses va durar hores fins que vam arribar a la conclusió que tots teníem raó (més o menys tots teníem embotits similars però amb un nom diferent).

Al que per a mi (barcelonina) era la botifarra típica (la que es fregeix amb seques) al País Valencià l’anomenaven llonganissa  (però sense ser tan gruixuda). La seva botifarra (la del llirià) era la meva botifarra negra mentre que per al felanitxer,  era blanca, més ampla i es menjava crua (similar al “bull blanc” o “donegal“, també anomenat bisbe blanc, bufa, peltruc i botifarra blanca gruixuda). Per cert, la llonganissa també es pot anomenar “llamp del sostre“.

Botifarreta valenciana

On hi hagi una bona botifarra…

Per seguir embolicant la troca, la botifarra valenciana és molt similar al botifarró principatí (de carn o de ceba) i a la baldana de les Terres de l’Ebre però no té res a veure amb el botifarró mallorquí (més blanquet i molt especiat).

I la llonganissa? Per al mallorquí, la llonganissa era molt similar al que els valencians i els principatins anomenem sobrassada, però molt més fina. De fet, la llonganissa mallorquina i el xoriço vermell de la Lluïsa es pareixien moltíssim (tot i tenir un gust diferent). I tornàvem al començament: el xoriço vermell dels meus somnis.

I em deixo infinitats d’embotits com ara la carn-i-xulla menorquina, la botifarra d’ou (groga), el fuet, el camallot mallorquí, el ventre farcit ‘dEivissa, la llangoïssa traidura de les comarques pirinenques o la girella del Pallars i La Ribagorça. Us deixo un enllaç a Gastroteca per a descobrir-ne molts més amb fotografies i referències al territori català on s’elabora.

I quina conclusió extrec de tota aquesta policromia d’embotits? Que botifarres i llonganisses són un signe identitari. Tots creiem que la nostra és la millor però en realitat, aprofitant la riquesa gastronòmica de la nostra terra, si tastéssim la del veí potser encara ens agradaria més.  I és que ja ho diuen, ja:

“Si vols botifarra, agarra!

Si vols llonganissa, avisa!

Si vols xoriço, dis-ho!!

Sóc de Can Fanga, pixapins i camaca! 2a part

Porcell

Als barcelonins també ens anomenaven porcells.
Imatge: Michael Toora’s Blog

Fa uns dies parlava dels malnoms dels habitants de les capitals però em trobava amb algunes llacunes. Després de preguntar a amics  i també consultar-ho a la xarxa infoMigjorn (és un butlletí amb informació fresca i de debat  sobre la nostra llengua. Podeu informar-vos clicant al nom)  he trobat respostes. Aquí us en faré cinc cèntims.

Primer de tot, en Pere Mateu, al bloc mateix, demanava un terme alternatiu a “malnom“. He trobat una possible solució: “renoms col·lectius“. El mot l’utilitza Pere Navarro Gómez a l’estudi “Gentilicis, renoms col·lectius i dites tòpiques de la comarca de la Terra Alta“. Us deixo l’enllaç. A mi m’ha semblat un estudi molt ben fet.

Com s’anomenen els valencians de la capital? En Ventura, de Sueca, va comentar que s’anomenen: “els de la capi” o bé “capitalinos“. Uns mots que han estat confirmats per en Víctor de l’Eliana, que també ha afegit “capitalins“.

En Joan Carles, d’Elx, ha confirma que els vells del Camp d’Elx -la part rural de l’ample terme municipal- coneixien els del “poble” (la ciutat) amb el nom de “xerevitos” i “pixavins” (la seva sogra de 80 anys encara ho diu així).  També hi havia la dita “sembla que begues aigua de font”. El motiu era que a Elx ciutat hi havia fonts públiques però al camp es bevia dels pous d’aigua de pluja o dels aljubs al peu de la serra… També afegeix que els d’Alacant, segons la vella cançó elxana, eren “senyorangos

Pixavins

A Elx hi ha “pixavins” i “xerevitos”

En Miquel Àngel de can Manacor, ha explicat que als ciutadans, o palmesans, els solen anomenar “llonguets“, però més sovint ha sentit “panets“.  També ha explicat que, antigament, els barcelonins eren anomenats “porcells“. En Miquel Àngel de Sant Joan  Despí ha afegit que modernament als barcelonins els anomenen “dièsels” perquè corren molt i gasten poc -ara que el preu de la gasolina dièsel està al mateix nivell si fa no fa que la normal, això de dièsel ja està passat de moda. També comenta que els de Puigcerdà s’anomenen “gormands“, els de Llíviallepatupins“, els de Sitgessocarracristos“, etc.

En Miquel Àngel de can Manacor confirma que això de “socarracristos” també ho va sentir a dir a Torelló, dins la Plana de Vic (no recorda a quin poblet es referien). Li varen contar que, en una processó, algú havia acostat massa un ciri encès al Sant Cristo, que s’havia calat foc.

També ha compartit unes cançons mallorquines:

1) A Sineu veuen el gep dels altres i no veuen el seu.

2) A Porreres són xuetes,
els ho poreu demanar,
perquè varen baratar
Jesucrist amb figues seques.

3)  El campanar de l’església de Campos està sobrecapçat per una estàtua de Sant Julià (que segons els goigs era d’Etiòpia):

Campos, campanes noves
amb so campanar esquerdat,
i sant Julià enfilat
perquè robava garroves.

4) Santanyí, poca aigua i mal vi.

5) A l’església de Santanyí hi ha un orgue barroc monumental, centre de pelegrinatge de molts de músics alemanys, sobretot orguenistes:

A Santanyí, en tocar l’orgue,
fiquen dos porcs dins un sac;
un fa “nyic!” i s’altre “nyac!”:
s’avénen com un rellotge.

6) A Campos, ses campaneres,
quan acaben es jornal,
se tanquen dins es corral
i bramen com a someres.

I finalment, en Miquel Àngel de Sant Joan Despí ha compartit parèmies de les PereresPuigcerdà:

“El rector de les Pereres
en té un ciri sense ble,
se’l repica per la panxa
tot cant el kiriè.

(Les Pereres és un agregat de quatre cases que es troba entre Vilallobent i Queixans, a quatre quilòmetres de Puigcerdà?
Un altre referit a Les Pereres, i al ser rector:

El rector de les Pereres,
quan repica l’oració,
amb les dents aguanta les cordes
i una mà a cada colló.

Aquí en va una de Puigcerdà:
Quins són els tres monuments de Puigcerdà?
El llac, el campanar
i la pixa d’en Campà.
(Aquest Campà era un funcionaria municipal -mort no fa deu anys- que -diuen- tenia el membre viril bastant llarg)

O aquesta altra parèmia -que jo trobo deliciosa perquè no reconeix les fronteres administratives:
A Meranges, hi canten els àngels;
a la Tor, els angelets,
però si voleu nines maques,
‘neu a la vila d’Enveig
(Meranges, poble de la Baixa Cerdanya, mentre que Enveig i la Tor són de la Catalunya Nord)

I ja com a final, i per a no fatigar-vos:
Les noies de Palau,
totes van de cinc en cinc,
i una li diu a l’altra:
“Mira què pelut el tinc”.
Palau és el nom abreujat de Palau de Cerdanya, poblet a vuit quilòmetres de Puigcerdà, però que es troba ja dins l’Alta Cerdanya i que pertany, per tant, a la part francesa de la Cerdanya.”

Moltíssimes gràcies a tots per haver compartit tots aquests coneixements! Aprofito per deixar-vos un enllaç d’un Curs bàsic de toponímia en línia gratuït de l’International Cartographic Association (ICA) (en anglès) i també la de la Societat d’Onomàstica. És un món immens i apassionant!

 

Sóc de Can Fanga, pixapins i camaca!

Parc Ciutadella, Barcelona

El Parc de la Ciutadella és un dels indrets preferits pels pixapins per passejar sense sortir de Barcelona.

Ara que comença la temporada dels rovellons i que les muntanyes s’ompliran de ciutadans de les capitals a la recerca i captura de bolets, he pensat que era necessari parlar dels pixapins: un terreny apassionant i immens. Tots coneixem paraules per designar, de forma burleta, als pobles del costat i sobretot a les capitals. Els malnoms de vegades estan fonamentats en un fet històric o, simplement, es basen en tòpics purs i durs però sempre tenen un caràcter pejoratiu (però amb un tarannà irònic i graciós).

Jo he nascut a Barcelona i sempre m’han penjat malnoms que, tot i ridiculitzar-nos, són simpàtics i fan una bona descripció del que som o hem estat els habitants de Barcelona.

Pixapins: aquest és un dels més  coneguts. Ens anomenen així perquè quan sortim de casa i ens endinsem als boscos sempre trobem un bon pi per a fer una “pixaradeta” (caldria pensar si ho fem per marcar el territori però això ja seria anar massa enfora!). La micció és més plaent a la soca d’un arbre sempre que tinguem la rereguarda vigilada (bàsicament per no ensenyar el cul).

Vaca menorquina

És molt probable que un barceloní, en veure aquest bucòlic paisatge menorquí, exclami: Què maco!

Camacos: el que més s’identifica amb una servidora. Els barcelonins parlem el subdialecte central barceloní i això fa que les “o” les pronunciem com si fossin “u” i les vocals neutres les obrim fins a dir una “a” ben clara (entre moltes altres característiques). Una de les expressions més utilitzades que gosem dir quan veiem, per exemple, un cérvol és: “Què maco!” Així, doncs, ens hem convertit en “camacos” i “camaques” genuïns.

Fanguers o de Can Fanga:  aquesta denominació és la més històrica (per dir-ho d’alguna manera). Quan s’estava construint l’Eixample a la ciutat comtal i plovia els carrers es convertien en fangars (d’aquí, el malnom). De fet, la primera vegada que es va fer servir aquesta expressió va ser a la  revista satírica  “L’Esquella de la Torratxa” (i curiosament els primers en utilitzar-la van ser barcelonins per referir-se no només als habitants de la capital sinó als de tota Catalunya).

Diuen que hi ha qui també ens anomena “diesels” (dedueixo que pels cotxes que fèiem servir quan anàvem a passar el cap de setmana al poble)  o “camalluents” (aquí sí que em perdo) i suposo que també n’hi ha molts més.

Llonguet palmesà

Un parell de llonguets a la mallorquina

Com que he viscut uns anys a Palma, durant aquests  període de la meva vida també he sigut llongueta (paraula emprada a la Part Forana per a referir-se als habitants de Ciutat): el llonguet és un tipus de pa característic de la capital mallorquina.

Ara ja ho he confessat. He estat fanguera, camaca, pixapins, xava (per la meva manera de pronunciar el català) i llongueta i reconec que ser-ho m’agrada. Ara he començat una nova etapa al País Valencià. Hauré de descobrir quins malnoms lluiré orgullosa a partir d’ara (encara no he trobat quin és el malnom dels valencians de la capital.  Hauré de continuar investigant!)

I a vosaltres com us diuen? Quin és el vostre malnom?

Una mocadorada per celebrar l’amor

Mocadorada

Les figueretes de massapà representen productes de l’horta. Imatge:http://rossejat.blogspot.com

Fa anys, pels volts del 9 d’octubre, era a Paterna amb uns amics discutint sobre la victòria del València davant el Llevant, si estava justificada o si l’arbitratge havia afavorit el resultat final. Reconec que el futbol no m’apassiona en excés i vaig aprofitar el moment per contestar un missatge de mòbil que feia setmanes que hauria d’haver contestat.

Uns 10 minuts després el meu cervell va tornar a aterrar a la conversa. Ara parlaven de si tothom, homes inclosos, haurien de rebre mocadorades al menys una vegada a la vida. Una servidora, amb la gran capacitat d’enfangar-se que ha desenvolupat, va clavar cullerada:

-Què voleu que us digui.  Una mocadorada no serveix per motivar l’equip. Si els jugadors ho han fet bé però han perdut, que els posin a parir no els motivarà gaire per guanyar el proper partit.

La riallada que va venir després va ser pitjor que una xiulada de tot el camp alhora.

-Però què dius? De quina mocadorada parles?

Aquell dia vaig descobrir que no parlaven de futbol sinó d’una tradició molt arrelada i relacionada amb l’amor i el festeig.

El País Valencià  celebra Sant Donís el 9 d’octubre, coincidint amb la Diada Nacional. Els enamorats regalen a les seves estimades un mocador ple de figueretes de  massapà amb forma de fruites i elements pirotècnics com són el tronador i la piuleta. Es tracta d’una tradició antiga i genuïna que s’enllaça amb l’arribada de Jaume I a la ciutat de València (on s’obsequiava al rei amb productes de l’horta) i amb la prohibició de celebrar la Diada a partir del Decret de Nova Planta (com que els pertards reals no es podien fer esclatar, es van convertir en figuretes dolces). Tan sols cal mirar els aparadors de forns i pastisseries per veure aquestes petites meravelles gastronòmiques.

Mocadorada

La Mocadorada, una bella tradició per compartir l’amor Imatge:http://rossejat.blogspot.com/

A Mallorca (a alguns indrets) també era tradició que els fadrins regalessin mocadors amb confits o torró a les seves estimades durant la nit del 25 al 26 de juliol (Sant Jaume). A més a més, les Illes Balears també tenen la seva pròpia festivitat de l’amor, el 20 d’octubre, amb la revetlla de les verges i els meravellosos bunyols. Boníssims!

A Catalunya, l’amor se celebra el 23 d’abril, per Sant Jordi i s’intercanvien roses i llibres.

Diuen que de tot s’aprèn. Aquell mateix 9 d’octubre vaig rebre la meva primera Mocadorada. Em va encantar i sóc de l’opinió que tothom, homes inclosos, haurien de rebre’n una, al menys una vegada a la vida. Què això és alegria!

Ara ja ho sabeu, si sou amants de l’amor, aprofiteu l’ocasió que la tradició posa a les nostres mans.

Feliç 9 d’octubre i bona Mocadora a tothom!

Digues d’on ets i et diré com et diuen…

La Figuera, Priorat

La Figuera, territori de figuerencs i figuerenques (i quan arriba l’estiu, de figues)

Sabeu d’on són les curiablanqueres i els curiablanquers?

El món dels gentilicis és meravellós. N’hi ha de previsibles com els tarragonins i les tarragonines, els maonesos i les perpinyaneses, els barcelonins (no es diuen barcelonesos tot i que així els va anomenar el que era el seu alcalde, Joan Clos), les eivissenques, els tortosins i les xativines…

Però sabríeu dir-me com es diuen els nascuts a Roquetes i a Canet de Rosselló?

Roquetencs i roquetenques en el primer cas i canetaires  (i canetencs) pel segon cas.

Les poblacions nord-catalanes tenen gentilicis molt interessants com és el cas dels molitjaires (de Molig), les canoardes (de Cànoes) o els font-rabiosats (de Font-rabiosa).

Els municipis com sa Pobla, la Pobla de Vallbona  o la Pobla de Segur  empren paraules diferents: pobler o poblera en la localitat mallorquina, poblà i poblana en la valenciana i poblatà i poblatana en la lleidatana.

També en tenim les variants poc usades de poblacions importants a l’Imperi romà com és el cas dels ilerdencs (Lleida) i els ilurencs (Mataró).

Siurana i el salt de la reina mora

Com s’anomenen els habitants de Siurana?

La llista seria eterna però us deixaré alguns dels que més m’han agradat:

Bugerró i bugerrona (de Búger)

Alzirenya,  alzireny, alzirenc i alzirenca  (Alzira)

Llorità i Lloritana (de Lloret de Vistalegre)

Llagunada i llagunat (la Llaguna)

Salsairot i salsairota (de Salses)

Celonina i celoní (de Sant Celoni)

Castellaire (de Castell)

Benicassut i benicassuda (Benicàssim)

Andritxol i andritxola (Andratx)

Els vilanovers d'Esporles

Els esporlerins que viuen a la Vilanova d’Esporles, són vilanovers? Qualque esporlerí coneix la resposta?

Aquesta és només una mostra de la gran varietat de gentilicis que hi ha al nostre territori. Quin és el vostre preferit? En coneixeu més? Animeu-vos a dir la vostra!

Per cert, els curiablanquers i les curiablanqueres són de  l’Alqueria Blanca. Ho sabíeu?

Fonts: Servei lingüístic de la UIB. Llista oficial de topònims; Acadèmia Valenciana de la Llengua- Gentilicis valencians; Institut d’Estudis Catalans- Nomènclator oficial de la toponímia major de Catalunya; És a dir; Wikipedia

Un variat, per favor!

Variat mallorquí

El variat és la tapa de les tapes. Qui no ha tastat el gust de l’ensalada russa amb la salsa de les pilotes? Impressionant!

La història que us explicaré avui no m’ha passat a mi (tot i que amb el meu currículum em podria haver succeït sense problemes). El protagonista és un mallorquí que va anar a Barcelona amb uns amics de la ciutat comtal.  Era mig matí i  van entrar a un bar amb la intenció de picar una mica. Tots van anar demanant el que volien: unes braves, un entrepà de pernil, un de formatge un altre de sobrassada… I li va tocar el torn del nostre manacorí:

-Un variat per jo!

-Un variat? De què?- va contestar-li el jove cambrer.

-Un poc de tot, del que tinguis ja em va bé- va respondre el nostre amic.

El cambrer va prendre nota i va marxar. Fins aquí, tot correcte. La sorpresa va arribar quan tothom va rebre el que havia demanat menys el protagonista de la història que va descobrir com el cambrer li havia fet un entrepà que duia tonyina, pernil salat, pernil dolç, calamars arrebossats, anxoves i formatge. Això sí, amb el pa ben fregat amb tomàquet.

El nostre mallorquí mirava al·lucinat el monstre que tenia al davant sense acabar-s’ho de creure. Havia de reconèixer que realment era molt variat però no tenia res a veure amb el que ell havia demanat. Que a Barcelona no saben el que és un variat?

Variat Palma

Aquest és un variat d’una local mític de Palma. Algú el reconeix? És difícil però no impossible! (l’ensalada russa és al fons)

Doncs molts barcelonins, no. Per a un illenc, el variat és la reina de les tapes i consisteix en posar en el mateix plat totes les racions que hi hagi al bar (o en tot cas, una selecció). Hi posen l’ensalada russa (és la base de tota la muntanya gastronòmica), el pica-pica (una meravella de sèpia amb ceba i tomàquet), el frit (de marisc o de matances), les croquetes, els xampinyons, les pilotes amb salsa, els bunyols de bacallà, la coliflor o colflori arrebossada, tripes, truita de patates  i un llarg etcètera. La gràcia és posar-hi moltes tapes, barrejant les diferents salses amb la maionesa de l’ensalada russa a la mateixa cassoleta.

He de confessar que qui tasta un variat descobreix un abans i un després en el món de les tapes. Ara ja ho sabeu, si un mallorquí us demana un variat, per favor, no li canvieu aquesta delícia per un entrepà molt complert i original però de dubtosa reputació!

La xocolata que ens delata

Qui no desitja una bona tassa de xocolata?

Qui no desitja una bona tassa de xocolata tingui el nom que tingui?

Els catalans, com tothom, anem deixant pistes de qui som i d’on som cada vegada que obrim la boca. Tenim els conceptes tan assumits que pensem que a tot arreu es  funciona amb la mateixa mecànica del nostre propi món (lògic, tothom fa el mateix!). Una servidora va experimentar aquesta sensació la primera vegada que, al País Valencià, em van fer un entrepà sense tomàquet fregat. En el meu univers gastronòmic tots els entrepans porten la tomaca incorporada! Tots!

Però tornem a la xocolata. Imagineu que entra una persona a un bar i demana un batut de xocolata. Seríeu capaços d’endevinar d’on és? Reconec que encara us fan falta unes pistes. Tornem’hi!

Primera opció: entra una persona a un bar.

-Per favor, un Laccao!

Ja ho teniu? Imaginem una segona situació:

– Me poses un Choleck?

I per acabar, una tercera persona demanat un batut:

-Si us plau, un Cacaolat!

Ara sí que ho teniu, no és vera? La primera persona s’ha delatat amb el Laccao i demostra que és de les Illes Balears.

Cacaolats, Cholecks i Laccaos comparteixen el mateix destí.

Cacaolats, Cholecks i Laccaos comparteixen el mateix destí.

Aquí, el genèric dels batuts de xocolata és d’aquesta marca. En canvi, al País Valencià triomfa el Choleck i al Principat, el Cacaolat. Curiosament, tothom prefereix el seu propi batut davant de qualsevol altre. Imagino que l’associem a la infantesa.  Però també podríem anar més lluny i pensar com una marca que ha tingut el monopoli de cada zona, també ha tingut la capacitat de robar-nos el cor i, en aquest cas, es podria dir que fins i tot la identitat.

Sabíeu que els colors del Cacaolat i del Choleck són els mateixos (groc i marró) i, en canvi, el del Laccao és més vermell? Sigui com sigui, els gots (o tassons) de Cacaolat, Choleck i Laccao sempre acaben igual: buits.

De Maries i ases… a totes les cases!

Una Maria més de les moltes que hi ha a les cases

Una Maria més de les moltes que hi ha a les cases

Avui és 12 de setembre.  Fa just 6 anys, tal dia com avui, em va passar una situació curiosa relacionada amb la nostra cultura.

El meu nom és Mireia,  “Maria” en provençal, i com que a la família hi havia moltes Maries (i totes celebraven el sant el 15 d’agost, el dia de l’Assumpció) els meus pares van decidir celebrar el meu sant el 12 de setembre, coincidint amb “el dolç nom de Maria”. Fins aquí, cap problema.

Tal dia com avui de fa 6 anys jo era a Benaguasil, Camp de Túria, i feia molt poc temps que “havia descobert” el poble. Encara no coneixia a molta gent però tothom, en veure’m, em felicitava. Jo no recordava haver-los explicat la “batalleta” familiar dels noms però em va fer il·lusió que els amics recordessin la data i em vaig sentir excepcionalment acollida.

No vaig donar més importància a aquesta situació fins el següent 15 d’agost. Jo era a Esporles, Tramuntana,  i com que de Josep, Peres, Maries i ases n’hi ha a totes les cases, vaig dedicar-me a felicitar a totes les Maries i derivats. La sorpresa va arribar quan tothom, absolutament tothom, em contestava:

– Moltes gràcis però no és avui!

-Quina coincidència, no és vera?- contestava mentre em tornaven una mirada de no entendre’m massa.

Així vaig descobrir que la majoria de Maries de les Illes Balears i el País Valencià celebren el sant el 12 de setembre,  ben al contrari del Principat, que majoritàriament ho celebren el 15 d’agost.  Això em va fer pensar en dues coses: que el passat 12 de setembre no vaig felicitar a ningú (és el que fa tenir una preconcepció errònia del dia) i que ningú coneixia la batalleta de les Maries de la meva família i ho van encertar de pura xamba.

Així que  si casualment et dius Maria i llegeixes avui aquesta entrada…

Per molts anys!!!!!

Pixapins a la recerca d’orxata a Alboraia

Camp de xufes a Alboraia, Horta Nord

Camp de xufes a Alboraia, Horta Nord

Sempre hi ha una primera vegada en tot i, si es vol fer amb presses,  normalment mai no és la més esplendorosa. Si no em creieu, pregunteu a en Miquel i en Joan, dos barcelonins torracollons de cap a peus que es van proposar tastar la millor orxata de València (i que compleixen tots els requisits dels autèntics  pixapins, malnom que reben els barcelonins quan fan el turista).

Ja havien visitat el centre de València, Miquelet i Llotja inclosos, i encara tenien 2 hores abans que sortís el tren que els duria cap a casa. Van mirar-se la guia i van llegir que la millor orxata es feia a Alboraia. En buscar-la al mapa van veure  que el trajecte era de 10 minuts. Fantàstic!  Si s’afanyaven encara tindrien temps de tastar la beguda més típica.

Van trobar una parada del metro i, miraculosament, era la seva línia. Això sí que era tenir sort! Van sentir el  comboi quan encara baixaven les escales, van còrrer per guanyar temps i hi van entrar a l’últim segon. Si tot anava així de bé, podrien repetir i tot! 20 minuts després el tren encara no havia arribat a Alboraia i van consultar-ho a la guia. Horror! S’havien equivocat de sentit i anaven directes a l’aeroport! Van baixar a la primera parada i van canviar de costat de via.  40 minuts després, nerviosos però il·lusionats per complir el seu objectiu, veien la llum a la parada Alboraia-Palmaret. Encara els quedava 1 hora per al seu petit plaer!

Una de les moltes cares de l'orxata

Qui s’apunta a una orxata ben freda?

Van seure’s a la terrassa i van esperar pacientment el cambrer, que anava de bòlid d’una banda a l’altra. Faltaven 50 minuts.  S’haurien d’afanyar i no tenien temps per perdre. El local estava ple a vessar i el cambrer passava pel seu costat sense fer-los cas. Finalment, va alçar-se i va anar a la barra a dir que tenien molta pressa. Se’ls va atansar el cambrer i en Joan va demanar ufanós: dues orxates, si us plau!

-Com les volen?- va contestar.

-Com que com les volem?- en Joan, sorprès.

-Que com volen l’orxata?

– La volem… normal. De xufa! – En Joan no entenia la pregunta del cambrer

-La poso líquida?-  replicà el cambrer.

-No, si li sembla la volem gasosa!- en Miquel estava perdent els nervis. En 40  minuts se’ls escapava el tren.

-L’orxata! La volen líquida, granissada o mixta?- hi tornava el cambrer, sec.

Orxata granissada? No ho havien sentit mai. Ja que hi eren, van demanar-ne una de cada i així les tastaria totes. Total, servir tres orxates no havia de ser molt lent!

Fartons, els millors acompanyants de l'orxata

Fartons, els millors acompanyants de l’orxata

Però s’equivocaven.  A 35 minuts per la sortida encara no hi havia ni rastre de la beguda desitjada.

3 minuts després, quan faltaven 32 minuts pel seu tren, apareixia el cambrer amb els tres gots plens fins dalt.

-Sort que li havíem dit que teníem pressa!- li va etzibar en Joan, enfadat.

El cambrer, sec, va tornar a la càrrega. –Fartons?

– Fartons? Com que fartons!- en Joan, histèric

– Tu sí que ets un fartó, home! Quina barra!- En Miquel no s’ho podia creure – Vostè insulta als clients! Ens beurem tota l’orxata que vulguem! I si som uns golafres, vostè s’aguanta!

De males maneres i morts de vergonya, en Joan i en Miquel, 100% pixapins, van descobrir que la millor manera de degustar una orxata és sucant-hi fartons, unes pastes llargues, toves i ensucrades que regalimen quan les mossegues. Un fàl·lic plaer  que van haver de degustar depressa ja que 15 minuts després havien d’agafar el tren que posaria fi a la seva escapada valenciana.