Qui no desitja una bona tassa de xocolata tingui el nom que tingui?
Els catalans, com tothom, anem deixant pistes de qui som i d’on som cada vegada que obrim la boca. Tenim els conceptes tan assumits que pensem que a tot arreu es funciona amb la mateixa mecànica del nostre propi món (lògic, tothom fa el mateix!). Una servidora va experimentar aquesta sensació la primera vegada que, al País Valencià, em van fer un entrepà sense tomàquet fregat. En el meu univers gastronòmic tots els entrepans porten la tomaca incorporada! Tots!
Però tornem a la xocolata. Imagineu que entra una persona a un bar i demana un batut de xocolata. Seríeu capaços d’endevinar d’on és? Reconec que encara us fan falta unes pistes. Tornem’hi!
Primera opció: entra una persona a un bar.
-Per favor, un Laccao!
Ja ho teniu? Imaginem una segona situació:
– Me poses un Choleck?
I per acabar, una tercera persona demanat un batut:
-Si us plau, un Cacaolat!
Ara sí que ho teniu, no és vera? La primera persona s’ha delatat amb el Laccao i demostra que és de les Illes Balears.
Cacaolats, Cholecks i Laccaos comparteixen el mateix destí.
Aquí, el genèric dels batuts de xocolata és d’aquesta marca. En canvi, al País Valencià triomfa el Choleck i al Principat, el Cacaolat. Curiosament, tothom prefereix el seu propi batut davant de qualsevol altre. Imagino que l’associem a la infantesa. Però també podríem anar més lluny i pensar com una marca que ha tingut el monopoli de cada zona, també ha tingut la capacitat de robar-nos el cor i, en aquest cas, es podria dir que fins i tot la identitat.
Sabíeu que els colors del Cacaolat i del Choleck són els mateixos (groc i marró) i, en canvi, el del Laccao és més vermell? Sigui com sigui, els gots (o tassons) de Cacaolat, Choleck i Laccao sempre acaben igual: buits.
