Camp de xufes a Alboraia, Horta Nord
Sempre hi ha una primera vegada en tot i, si es vol fer amb presses, normalment mai no és la més esplendorosa. Si no em creieu, pregunteu a en Miquel i en Joan, dos barcelonins torracollons de cap a peus que es van proposar tastar la millor orxata de València (i que compleixen tots els requisits dels autèntics pixapins, malnom que reben els barcelonins quan fan el turista).
Ja havien visitat el centre de València, Miquelet i Llotja inclosos, i encara tenien 2 hores abans que sortís el tren que els duria cap a casa. Van mirar-se la guia i van llegir que la millor orxata es feia a Alboraia. En buscar-la al mapa van veure que el trajecte era de 10 minuts. Fantàstic! Si s’afanyaven encara tindrien temps de tastar la beguda més típica.
Van trobar una parada del metro i, miraculosament, era la seva línia. Això sí que era tenir sort! Van sentir el comboi quan encara baixaven les escales, van còrrer per guanyar temps i hi van entrar a l’últim segon. Si tot anava així de bé, podrien repetir i tot! 20 minuts després el tren encara no havia arribat a Alboraia i van consultar-ho a la guia. Horror! S’havien equivocat de sentit i anaven directes a l’aeroport! Van baixar a la primera parada i van canviar de costat de via. 40 minuts després, nerviosos però il·lusionats per complir el seu objectiu, veien la llum a la parada Alboraia-Palmaret. Encara els quedava 1 hora per al seu petit plaer!
Qui s’apunta a una orxata ben freda?
Van seure’s a la terrassa i van esperar pacientment el cambrer, que anava de bòlid d’una banda a l’altra. Faltaven 50 minuts. S’haurien d’afanyar i no tenien temps per perdre. El local estava ple a vessar i el cambrer passava pel seu costat sense fer-los cas. Finalment, va alçar-se i va anar a la barra a dir que tenien molta pressa. Se’ls va atansar el cambrer i en Joan va demanar ufanós: dues orxates, si us plau!
-Com les volen?- va contestar.
-Com que com les volem?- en Joan, sorprès.
-Que com volen l’orxata?
– La volem… normal. De xufa! – En Joan no entenia la pregunta del cambrer
-La poso líquida?- replicà el cambrer.
-No, si li sembla la volem gasosa!- en Miquel estava perdent els nervis. En 40 minuts se’ls escapava el tren.
-L’orxata! La volen líquida, granissada o mixta?- hi tornava el cambrer, sec.
Orxata granissada? No ho havien sentit mai. Ja que hi eren, van demanar-ne una de cada i així les tastaria totes. Total, servir tres orxates no havia de ser molt lent!
Fartons, els millors acompanyants de l’orxata
Però s’equivocaven. A 35 minuts per la sortida encara no hi havia ni rastre de la beguda desitjada.
3 minuts després, quan faltaven 32 minuts pel seu tren, apareixia el cambrer amb els tres gots plens fins dalt.
-Sort que li havíem dit que teníem pressa!- li va etzibar en Joan, enfadat.
El cambrer, sec, va tornar a la càrrega. –Fartons?
– Fartons? Com que fartons!- en Joan, histèric
– Tu sí que ets un fartó, home! Quina barra!- En Miquel no s’ho podia creure – Vostè insulta als clients! Ens beurem tota l’orxata que vulguem! I si som uns golafres, vostè s’aguanta!
De males maneres i morts de vergonya, en Joan i en Miquel, 100% pixapins, van descobrir que la millor manera de degustar una orxata és sucant-hi fartons, unes pastes llargues, toves i ensucrades que regalimen quan les mossegues. Un fàl·lic plaer que van haver de degustar depressa ja que 15 minuts després havien d’agafar el tren que posaria fi a la seva escapada valenciana.
Atotallengua 
Encara que sembli mentida, molts principatins i illencs desconeixen que l’orxata es pot beure granissada. A més a més, tampoc es coneix suficientment els fartons (els més populars dels industrials són els “Polo”). Ara bé, quan ho descobrim en quedem totalment fascinats! Xe, què bons que estan!