La brascada, un plaer en tos els sentits

La brascada, un plaer en tots els sentits

Si la setmana passada fèiem un viatge pels licors del nostre país, avui ho farem per alguns dels seus saborosos badalls.  Sí, badalls. Crec que és una paraula preciosa que es fa servir poc en el sentit gastronòmic (com a sinònim d’entrepà)  però que segons el diccionaria català-valencià-balear s’empra a Gòsol, Lleida, Pla d’Urgell, La Segarra i Valls.

Primera regla de totes: que alguna cosa porti el nom del lloc on prové no sempre vol dir que sigui l’aliment més consumit a la zona en qüestió. En altres paraules, els mallorquins no mengen “mallorquins” (el famòs sandvitx de sobrassada i formatge no és tan conegut  a l’illa de la calma com es podria suposar). De fet, molts illencs prefereixen barrejar la sobrassada amb mel enlloc de fer-ho amb el formatge.

Si no ens movem de Palma, a la popular Plaça de les Tortugues, al Born, hi ha el bar Bosch, un indret ideal per a degustar una bona llagosta gens marinera. En contra del que pugui semblar, es tracta d’un llonguet cruixent, amb tomàquet i oli d’oliva verge, farcit del que es demani.

Us heu preguntat mai si a tot el territori català s’ensumen i es degusten els “biquinis” calents? Si no s’explica que es tracta de badalls, la resta de parlants pot pensar que els principatins anem fora corda quan comença la temporada estiuenca. Per cert, va ser la sala barcelonina “Bikini” la que va popularitzar el peculiar nom (que no té res a a veure amb el banyador de dues peces ni amb les illes del Pacífic). La mateixa combinació de pa de motlle amb pernil dolç i formatge fos a algunes zones del País Valencià s’anomena senzillament sandvitx.

I així entrem de ple en el territori que ha creat més noms autòctons pels seus entrepans: el País Valencià.

Comencem per l’Almussafes. Una combinació esplendorosa del que seria un “mallorquí” (sobrassada i formatge) amb ceba fregida batejada amb el nom d’aquesta població de la Ribera Baixa. Diuen que el creador és un almussafenc (el que no sabem és si es va inspirar en la Roqueta per a fer la seva creació).

El pa, el més important del badall

El “blanc i negre”. Com el seu nom indica, porta el tall de dos colors: llonganissa (o salsitxa)  i botifarra negra (cal dir que, pera alguns valencians, totes les botifarres són negres…).  He d’afegir que m’esperava que el pa anés sucat amb tomàquet però al País Valencià, si no ho demanes expressament, no te’n posen (reconec que això del tomàquet és un defecte meu, ja que  estic massa acostumada al gust del tomàquet fregat).

La brascada i el xivito. El primer consta de vedella torrada, ceba fregida i pernil (o cuixot) salat a la planxa. Una delícia que supera la dimensió dels entrepans. El segon, pel seu mateix nom ja es pot veure que no té l’origen a la Terreta (diuen que prové d’Uruguai). Acabaria abans dient el que no porta que no pas els seus ingredients: llom, ou fregit, cansalada, formatge, enciam, tomàquet i maionesa. Una bomba de sabors!

I podríem continuar amb el llaurador (truita a la francesa, pernil salat i tomàquet) o, simplement, el de sèpia a la planxa (amb all i julivert… impressionant)

Per cert, tornant a la primera (i única) regla que he mencionat, la de no refiar-se del nom que adopten els menjars… Si demaneu ” a la catalana” a certs llocs de la península us portaran un entrepà amb tomàquet (no sempre fregat, de vegades ratllat) i pernil salat. No seria més autòctona la nostra botifarra? O el fuet? O el bull? O la carn-i-xulla?

Amb un territori tan productiu a nivell gastronòmic, l’únic problema que hi ha és decidir quin entrepà demanar. Bon profit!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s