Peim, vols el tap? Jes!
Fa molts anys vaig treballar en un programa de cuina a la televisió autonòmica balear. La protagonista era una mestressa de casa que pintava, feia ioga, pescava, navegava en llaüt i que, a més a més, cuinava a la televisió en les hores lliures. Al programa també hi havia un cuiner professional que, de tant en tant, explicava els conceptes tècnics de cada recepta. Ella li deia “yes, yes” i una servidora pensava, al·lucinada, que la súperpadrina també dominava l’anglès.
Però va arribar un dia que, comentant les habilitats de tan singular cuinera, les persones que la coneixien van callar, em van mirar i es van posar a riure: “Però què deis! Què no parla anglès ni diu “yes”!, diu “jes!“.
“Jes! ” Meravellosa interjecció que diuen els mallorquins quan volen donar alguna cosa a algú (el que els centrals diem “té!”). De fet, diuen que és una evolució del que antigament era el “jas!”. I què diuen els valencians en les mateixes situacions? Doncs fan servir la forma “tin” (tot i que el diccionaria català-valencià-balear recomana fer servir la forma “té açò”).
En resum, que ni la súperpadrina sabia anglès ni jo coneixia massa el nostre panorama lingüístic!
Atotallengua 